El passat mes de juny es va aprovar el Reial Decret 477/2021, de 29 de juny, pel qual s’aprova la concessió directa a les comunitats autònomes i a les ciutats de Ceuta i Melilla d’ajudes per a l’execució de diversos programes d’incentius lligats a l’autoconsum i a l’emmagatzematge, amb fonts de energia renovable, així com a la implantació de sistemes tèrmics renovables al sector residencial, en el marc de el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. És una de les primeres iniciatives per fer efectiu el programa engegat per la Unió Europea per impulsar la recuperació i estimular la transformació econòmica davant de la crisi desfermada per la pandèmia global de la Covid-19 i els reptes que planteja la transformació planetària, conegut com a NextGenerationEU i que ha donat lloc al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència elaborat pel Govern espanyol.

El Decret referit conté un conjunt de programes d’incentius adreçats a promoure l’autoconsum, l’emmagatzematge i els usos tèrmics d’energies renovables, particularment en el sector residencial (programes 4, 5 i 6). Amb això, les comunitats autònomes tenen l’oportunitat d’impulsar, a través dels fons europeus disponibles en el marc del programa NextGenerationEU, la implantació de comunitats energètiques locals en el seu territori, en el context d’una transició energètica la necessitat de la qual és evident a hores d’ara. Efectivament, la disponibilitat decreixent dels combustibles fòssils associada a la contribució del seu ús a la generació dels gasos d’efecte hivernacle que generen el canvi climàtic fa recomanable el trànsit cap a un model energètic que ampliï la quota de les renovables. D’altra banda, la progressiva incertesa d’un sistema planetari en transformació, amb la plausibilitat creixent d’esdeveniments disruptius no lineals, fa aconsellable l’opció per un model d’energia distribuïda en el qual el paper de les comunitats energètiques sembla crucial.

Les comunitats energètiques locals han anat desenvolupant-se al llarg del darrer decenni a Europa, particularment, a Dinamarca i a Alemanya, en un procés de transició energètica, que es va consolidant en un context de transformació planetària, emergència climàtica i disminució de la disponibilitat dels combustibles fòssils, la principal font d’energia de les societats contemporànies. La idea d’una transició energètica es va començar a consolidar a Alemanya a partir del Govern de coalició roig-verd que es va constituir el 1998, particularment, després d’una conferència del ministre federal de Medi Ambient, Jürgen Trittin, l’any 2002. Després de l’accident de Fukushima, l’11 de març de 2011, el programa de transició energètica (Energiewende) impulsat pel Govern alemany va a començar a caminar amb pas ferm, tot influint en els estats del seu entorn i també en la política de la Unió Europea.

En aquest sentit, la transició energètica no és aliena al programa NextGenerationEU, que pretén una transformació econòmica profunda que, necessàriament, impacta en el model energètic. Les comunitats energètiques s’han anat consolidant com una opció organitzativa que permet avançar en la transformació del model energètic cap una estructura distribuïda, resilient i sostenible. En aquest sentit, cal assenyalar que aquesta figura ha estat contemplada tant a la Directiva (UE) 2018/2001 del Parlament Europeu i del Consell de 11 de desembre de 2018 relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables, i la Directiva (UE) 2019/944 del Parlament Europeu i del Consell de 5 de juny de 2019 sobre normes comunes per al mercat interior de l’electricitat i per la qual es modifica la Directiva 2012/27/UE.
La Directiva 2018/2001 es refereix específicament a les comunitats d’energies renovables, que defineix al seu article 2.16 com una entitat jurídica que, d’acord amb el Dret nacional aplicable, es basi en la participació berta i voluntària, sigui autònoma i estigui, efectivament, controlada per socis o membres que estiguin situats en les proximitats dels projectes d’energies renovables que siguin propietat de l’entitat jurídica i que aquesta hagi desenvolupat. Els socis poden ser, d’acord amb la mateixa definició, persones físiques, pimes i autoritats locals i la seva finalitat ha de ser proporcionar beneficis ambientals, econòmics i socials als socis o, en general, a l’àmbit local on operen. El plantejament de la Directiva 2018/2001, que fa seu el Reial Decret 477/2021, col·loca, per tant, les comunitats energètiques locals com un dels instruments clau en el procés de transició cap a una societat descarbonitzada i resilient en el context de transformació planetari.

Més enllà de les oportunitats que el Reial Decret 477/2021 planteja per a la Generalitat de Catalunya a l’hora de bastir projectes susceptibles de ser finançats en aquest àmbit, se n’obren d’altres en el sentit d’aprofitar el marge competencial en aquest àmbit per desenvolupar una política energètica pròpia, basada en la transició progressiva cap una estructura de subministrament distribuïda i descarbonitzada. Justament, la importància de les comunitats energètiques en el model que es planteja a nivell europeu i que, fins a cert punt, pretén impulsar també a Espanya el Reial Decret esmentat, obre espais d’intervenció per a la Generalitat, en la mesura que les infraestructures de generació de les comunitats energètiques locals haurien d’estar clarament per sota dels 50MW de potència instal·lada, que constitueix el límit a partir del qual passen a ser competència estatal, d’acord amb l’article 3.13.b) de la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del Sector Elèctric, que constitueix la legislació bàsica en el sector.

Tot i que, certament, els incentius financers són un element molt important a l’hora de promoure la implantació de les comunitats energètiques, tal com mostra un estudi de 2015 de Carmen Romero-Rubio i José Ramón de Andrés Díaz, no es poden deixar de banda el suport polític, com assenyalen els mateixos autors. En aquest sentit, es poden plantejar accions de la Generalitat en aquest àmbit en el futur, que responguin a una estratègia pròpia de transició energètica, enquadrava en el marc europeu i respectuosa de la legislació bàsica estatal. Segurament, aquests és un dels espais de decisió més rellevants per a l’evolució de l’autogovern en els pròxims anys. De fet, com posa de manifest el treball de Daniel A. Lyons, que enllacem en el núm. 50 del Butlletí d’Estudis de l’Autogovern, la transició cap a un nou model energètic impacta ja en la distribució territorial del poder polític en estats descentralitzats, com el cas dels Estats Units, que analitza l’estudi en qüestió.