La tensió històrica entre la unitat del Poder Judicial i el model de descentralització de la Constitució de 1978

La delegació de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern que va participar en el congrés de la IACFS d’Innsbruck la setmana passada va presentar una ponència que enllaça amb una qüestió que es considera crucial en l’articulació de l’Estat autonòmic i que, de fet, ha estat l’objecte de l’última jornada organitzada per l’Institut, així com ocuparà una secció monogràfica en el pròxim número 35 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, a saber, l’articulació entre la descentralització política i l’existència d’un Poder Judicial únic.


En aquest sentit, d’acord amb la temàtica general plantejada pels organitzadors, que proposava una anàlisi històrica en relació amb la implementació i, eventualment, el col·lapse del federalisme i, en general, dels models descentralitzats, es va presentar una ponència relativa a l’articulació històrica del Poder Judicial a Espanya i la seva relació amb el procés de descentralització que es produeix a partir de la Constitució de 1978. El punt de partida de la ponència era que la descentralització a Espanya no és el resultat d’una solució tècnica més o menys sofisticada incorporada a la Constitució, sinó el resultat de circumstàncies històriques complexes i de processos de longue durée, que dona lloc a dinàmiques contradictòries, resultat de la tensió entre la dinàmica centrípeta vinculada a la construcció de l’Estat modern i les forces centrífugues associades a identitats forjades al llarg dels segles i actualitzades també amb la modernització econòmica d’Espanya des de principis del segle XIX.


En aquest sentit, un dels trets més destacats de la dinàmica centrípeta de la història constitucional espanyola és el disseny d’un cos nacional de jutges, associat a les idees de racionalitat, igualtat i competència professional. En la mesura que el disseny històricament centralitzat del Poder Judicial no va ser afectat per la Constitució del 1978, això dona lloc a una tensió intrínseca en el sistema, que es correspon amb la contradicció última entre el projecte històric de la construcció de l’Estat a Espanya com a procés de modernització política associada la cerca de l’homogeneïtat i l’existència d’una dinàmica centrífuga que aquest projecte mai va aconseguir eliminar del tot.


El Poder Judicial és un àmbit privilegiat de visibilitat dels valors relacionats amb la racionalització i l’homogeneïtzació que acompanyen el procés de construcció de l’Estat liberal a Espanya. En aquest sentit, es parteix d’una valoració negativa de la judicatura premoderna, suposadament venal i corrupta, a partir de la qual es visualitza un model basat en l’existència d’una carrera professional unificada que garanteixi la racionalitat i l’equitat del sistema. Tot plegat culmina en la Llei provisional sobre organització del Poder Judicial, de 15 de setembre de 1870, que va estar vigent fins a la dècada dels vuitanta del segle passat i que promou la creació d’un cos únic professional de jutges, seleccionat preferentment a través de l’oposició, com a manifestació de la modernització de la Justícia i l’abandonament de les males pràctiques de la jurisdicció premoderna. En aquest sentit, racionalització i unificació es conceben com a conceptes coextensos.


Durant la llarga vigència d’una norma que havia nascut com a provisional, es va anar consolidant un cos professional de jutges, escollit bàsicament a través del sistema d’oposició, malgrat la inestabilitat constitucional, creant una cultura corporativista, basada en la convicció de què el procés selectiu garanteix la independència i la capacitat dels membres del Poder Judicial. A més, el caràcter unificat del cos de jutges es va veure també com una garantia de la seva competència professional i de la igualtat de tots els ciutadans.


La carrera judicial va mantenir-se bàsicament inalterada en el període franquista i la judicatura va transitar sense modificacions organitzatives des de la dictadura al nou règim polític derivat de la Constitució de 1978, de manera que el Poder Judicial va mantenir-se com un cos unificat, amb una identitat professional ja consolidada i una alta autoestima derivada del procés de selecció. De fet, la Constitució confirma l’existència d’un únic cos de jutges professionals (art. 122.1), que es correspon amb l’esquema de la Llei provisional del 1870. En aquest sentit, encara que el sistema d’accés no estigui constitucionalitzat, es conserva en gran mesura la cultura i l’organització professional judicial preexistent.
En definitiva, per tant, la Constitució opta per mantenir una organització judicial unitària, malgrat preveure al mateix temps la possibilitat d’una descentralització política. En la mesura que la judicatura ha estat més o menys refractària a la descentralització, a partir de la pervivència del relat que vincula la modernització política a la homogeneïtzació, relat que prové de la ja esmentada Llei de 1870, les tensions entre l’estructura del Poder Judicial i l’estructura dels altres poders s’han anat eixamplant al llarg del temps, de manera que la descentralització política sembla tenir una incidència més aviat marginal en la praxi professional de la magistratura. En aquest sentit, cal assenyalar que l’Acord de 18 de desembre de 2020, de la Comissió de Selecció a què fa referència l’article 305 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, pel qual es convoquen proves selectives per a la provisió de places d’alumnes de l’Escola Judicial, per al seu posterior accés a la Carrera Judicial per la categoria de Jutge, i places d’alumnes del Centre d’Estudis Jurídics, per al posterior ingrés a la Carrera Fiscal per la categoria d’Advocat Fiscal, estableix un temari de 325 temes, dels quals només tres contenen alguna referència a qüestions derivades de la descentralització política.


En tot cas, a partir de l’assumpció del caràcter unitari de la jurisdicció, s’ha intentat, almenys, ajustar el govern del Poder Judicial al caràcter descentralitzat de l’Estat, essent l’intent més notable el que deriva de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Les previsions sobre aquesta matèria, però, van ser pràcticament deixades sense contingut amb la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, de manera que la qüestió va quedar pràcticament igual i no ha estat abordada en el context de la profunda crisi constitucional de la darrera dècada. Tot i així, com mostraven les intervencions dels ponents en la taula rodona organitzada per l’Institut fa un parell de setmanes, les possibilitats d’una desconcentració eventual del govern del Poder Judicial existeixen i potser podrien ser aprofitades per acostar la seva organització a les naturalesa descentralitzada de l’Estat sense necessitat d’una reforma constitucional, que continua essent una possibilitat políticament problemàtica en el moment present.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s