D’aquí pocs dies es celebrarà el norantè aniversari de la promulgació de la Constitució de la Segona República espanyola. Després de mesos de debat intens i de tensió política, particularment en relació amb la forma territorial de l’Estat, finalment, la Constitució de 1931 va aprovar-se per esdevenir la norma fonamental del nou règim polític derivat de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. En aquella data, a Catalunya, Francesc Macià, en qualitat de president del Govern, havia proclamat “la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica”, pressuposant, per tant, una forma federal per al nou estat sorgit de les ruïnes del règim de la Restauració.

Tres dies més tard, tres ministres del Govern de la República espanyola, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer  i Marcel·lí Domingo, van viatjar a Barcelona per negociar amb el President Macià l’encaix de Catalunya en el nou règim. Ateses les reserves de la majoria de republicans espanyols en relació amb la forma federal de l’Estat, per contraposició a la posició majoritàriament federal dels republicans catalans, es va acordar la substitució del nom de República Catalana pel de Generalitat de Catalunya, recuperant, en conseqüència el nom històric que designava el conjunt dels tres braços de les Corts Catalanes per a la nova institució d’autogovern sorgida de la ruptura republicana.

Efectivament, la desconfiança cap a la forma federal de l’Estat, a la qual no era aliè el record del col·lapse de la Primera República, que havia aprovat una constitució de caràcter federal l’any 1874, era un impediment que, finalment, es fa mostrar com a insalvable per assajar-la de nou a l’hora d’organitzar territorialment la Segona República. Ara bé, fora de la forma federal, en les seves dues tradicions —la nordamericana sorgida de la Constitució de 1787 i la germànica, a partir de l’evolució del dret públic de l’Imperi, a Suïssa, Alemanya i Àustria—, i la forma unitària de patró francès, no semblava que hi hagués cap altra manera d’organitzar territorialment l’Estat. Tanmateix, tant l’una com l’altra semblaven inadequades en el context polític de 1931.

La Constitució de 1931 assajarà una fórmula singular, l’Estat integral, que, posteriorment, ha estat replicada, amb més o menys fidelitat al model original, en el cas de l’Estat regional italià i en el cas de l’Estat autonòmic espanyol, a partir del 1978. La fórmula de 1931 és una mostra de pragmatisme i imaginació conceptual, en la mesura que, davant la inadequació de les categories ja conegudes, prova d’explorar una mena de tercera via per satisfer, fonamentalment, les pretensions catalanes en relació amb l’autogovern, sense generalitzar la descentralització, en una mena de solució asimètrica que mirava d’ajustar-se a les necessitats diferents dels diversos territoris.

Efectivament, l’article 1 de la Constitució de 1931 estableix el següent: “La República constituye un Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones”. D’aquesta manera, s’evita una construcció federal de l’Estat a partir d’unes unitats constitucionalment sobiranes que es fusionen en un pacte federal, al mateix temps que es preveu una via per a l’autogovern de les “regions”, pensant bàsicament en el cas de Catalunya i partint, fins a un cert punt, de l’experiència de la Mancomunitat i de la proposta d’Estatut d’Autonomia que va aprovar la seva Assemblea el 25 de gener de 1919.

Tot i que, com és sabut, l’Estatut de Núria, plebiscitat prèviament a Catalunya, no tenia un encaix en el text constitucional aprovat a final de 1931, la qual cosa va donar lloc a una modificació considerable en la seva tramitació per les Corts de la República, el cert és que la Constitució de 1931 va permetre articular un autogovern de densitat considerable, que anava molt més enllà del que havia permès la Mancomunitat, i, en particular, la constitució d’un Parlament amb capacitat legislativa i un Tribunal de Cassació de Catalunya, que desplegava l’autogovern fins i tot en l’esfera judicial, cosa que, per cert, en el règim constitucional actual no és possible.

Així doncs, la comissió parlamentària presidida pel catedràtic de Dret penal Luis Jiménez de Asúa va proposar una fórmula nova, potser discutida des del punt de vista conceptual, per desllorigar el problema de les diverses sensibilitats territorials, amb una orientació clarament asimètrica que avui dia potser encara és inspiradora, atenent a disfuncions que ha generat l’alteració del model constitucional a partir de l’Estatut andalús de 1980 i la LOHPA, de 1983, i la progressiva homogeneïtzació del sistema. En tot cas, és clar que els membres de la comissió van saber escapar del dogmatisme i explorar una solució sense pedigree teòric que va permetre un encaix relativament exitós de l’autogovern de Catalunya en el sistema constitucional espanyol, malgrat que la inestabilitat política i les tensions socials de l’època van acabar per comprometre’l i la victòria dels rebels a la Guerra Civil va enterrar-lo.

El pragmatisme i la imaginació d’aquella comissió parlamentària podria ser encara avui inspiradora per trobar vies de reconeixement adequades en relació amb les demandes catalanes de reconeixement del present. En aquest sentit, potser seria interessant tenir en compte la continuïtat institucional entre la Generalitat actual i aquella dels anys trenta, reconeguda a través del Reial Decret-Llei 41/1977, de 29 de setembre, amb el qual es va restaurar la Generalitat republicana en la persona del seu President a l’exili, Josep Tarradellas, i extraure’n conseqüències a partir de la disposició transitòria segona de la Constitució de 1978. Això, que, d’alguna manera, ja es va explorar sense èxit amb l’Estatut de 2006, potser permetria trobar solucions singulars per superar la crisi constitucional que va obrir-se amb la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, tot partint de la idea d’un autogovern originari, previ a la Constitució del 1978, que ancori un tractament asimètric per a Catalunya.