El 25 de maig de 2020, George Floyd, afroamericà de 46 anys, va morir a conseqüència de l’ofegament al que va ser sotmès per l’agent de policia de Minneapolis Derek Chauvin, que va mantenir el seu genoll sobre el coll del primer durant més de nou minuts. Aquell esdeveniment, enmig de la disrupció social causada per la pandèmia de la Covid-19, va generar tot un seguit de protestes arreu dels Estats Units i, després a escala mundial, que van fer evident l’eclosió d’un moviment global contra el racisme institucional i les pràctiques neocolonials. En aquest sentit, després de les protestes desencadenades per l’homicidi de George Floyd, es va  constatar, en molts àmbits, la necessitat d’una relectura de la història en termes de justícia de reconeixement que contrarestés les narratives de supremacia europea. Un element significatiu d’aquest combat pel relat va ser la retirada per part de les autoritats o la destrucció per part dels manifestants de nombrosos monuments arreu del món honorant personatges destacats del procés de colonització, entre les que destaquen els dedicats a Cristòfol Colom a diverses ciutats dels Estats Units.

Des del temps de la descolonització i la lluita pels drets civils als Estats Units s’havia anat desenvolupant un discurs decolonial que connectava l’àmbit acadèmic amb els moviments socials, però, en realitat, no havia aconseguit penetrar en el mainstream ni impugnar les narratives dominants en relació amb la història recent, particularment, pel que fa al procés d’implantació dels europeus arreu del món i l’expansió de l’economia-món capitalista. Les mobilitzacions en relació amb l’homicidi de George Floyd van contribuir a la difusió d’aquest discurs de reelaboració narrativa, que ha donat lloc a una revisió del passat colonial i una reivindicació de la justícia de reconeixement en relació amb els col·lectius víctimes que n’han estat víctimes, incloent-hi els pobles originaris desplaçats per la colonització europea a Amèrica i a Oceania, així com les comunitats de color discriminades arreu del món.

El combat contra el racisme i les diverses formes de discriminació que se’n deriven, moltes vegades en formes banals, en pràctiques socialment acceptades o en les mateixes dinàmiques de les institucions, ha esdevingut així un element central en el debat polític dels darrers mesos, tot coincidint, així mateix, amb el creixement de forces polítiques que, de manera més o menys explícita, sostenen discursos populistes i autoritaris, advocant per la preservació de les jerarquies històricament establertes i, en particular, bel·ligerants amb els diversos moviments per la igualtat, entre els quals el feminisme i la denúncia del racisme són particularment significatius. En definitiva, la discriminació racial i la deconstrucció de les pràctiques colonials ha esdevingut un tema d’interès per a l’opinió pública arreu del món occidental en el moment present, que interpel·la a les institucions representatives.

En aquest context, el Govern de Catalunya va aprovar la setmana passada la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei contra el racisme. Aquest dilluns dia 13 s’ha obert el procés de participació pública per identificar “la problemàtica, estratègies d’abordatge i mesures concretes d’actuació”, procés que és previst que es tanqui el pròxim dia 16 de maig. A partir de la finalització d’aquest procés participatiu, el Govern hauria d’aprovar el projecte de llei corresponent i iniciar la tramitació parlamentària. La portaveu del Govern ja va avançar en la roda de premsa posterior a la reunió del Consell Executiu que, en tot cas, l’objectiu és elaborar una norma pionera que abordi “racisme en totes les seves variants, no només per combatre aquells episodis concrets que pateixen col·lectius i persones a títol individual sinó també una llei que abordarà el racisme de manera estructural, en totes les seves formes i expressions”.

En aquest sentit, a reserva de quin sigui, finalment, el contingut del projecte de llei, sembla que la perspectiva adoptada encaixa amb les dinàmiques decolonitzadores que han eclosionat recentment en l’opinió pública internacional i, en particular, s’adreça no només a combatre comportaments racistes concrets, molts dels quals ja tenen associada una sanció, en particular a través de l’article 510 del Codi Penal, sinó a afrontar l’existència de pràctiques i relats públics que representen un racisme estructural. Caldrà veure, efectivament, quin acaba essent el contingut final del projecte de llei, com integra aquesta perspectiva transversal i com s’harmonitza amb normes jurídiques ja existents. Des d’aquest punt de vista, atès l’escenari global en el que ens trobem i la intenció manifestada pel Govern, s’hauria de tractar un text normatiu que definís uns principis en la matèria, que promogués normatives sectorials i polítiques afirmatives en relació amb l’existència de biaixos discriminatoris per raó de raça i que identifiqués i, eventualment, modifiqués les regulacions existents que, d’alguna manera, continguessin aquesta mena de biaixos. En tot cas, caldrà veure així mateix quines són les aportacions que el procés de participació pública obert aquesta setmana pot fer al procés d’elaboració del projecte.