Com ja s’ha explicat en entrades anteriors d’aquest blog, el núm. 34 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-Government dedica la seva secció monogràfica, coordinada pels doctors Marco Aparicio Wilhelmi i Pere Morell i Torra, a les autonomies indígenes, tot recollint un conjunt de treballs que es centren en l’anàlisi d’experiències concretes d’autodeterminació i autogovern indígena en diversos indrets del món, fonamentalment, a Amèrica Llatina, però també a l’Àfrica subsahariana i al Sud-est asiàtic. Els treballs, que són el resultat d’un projecte de recerca finançat per l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, presenten un panorama ampli de la situació actual de les autonomies indígenes arreu del món.

Aquesta secció monogràfica, com es va destacar en l’acte de presentació que es va fer el passat dia 14 de gener al Palau Robert, ofereix una visió calidoscòpica sobre les múltiples facetes i expressions que va trobant l’autogovern indígena arreu del món, en un context de recuperació de les identitats no occidentals, que havien estat bandejades com a expressions culturals inferiors al llarg del procés de colonització que els europeus van emprendre des del segle XVI. En aquest sentit, els moviments indígenes han estat capaços d’impulsar experiències d’autogovern que troben encaix en un marc constitucional no sempre favorable, al mateix temps que han guanyat visibilitat internacional, la qual cosa ha donat lloc al reconeixement dels seus drets en documents internacionals com ara el Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball o en la Declaració de Nacions Unides del 2007, cosa que ha generat un ambient favorable per a la seva protecció institucional, com mostra la jurisprudència recent de la Cort Interamericana de Drets Humans.

En aquest sentit, des del punt de vista de l’articulació de mecanismes polítics per al reconeixement de la pluralitat nacional, l’autonomia indígena aporta experiències molt interessants, tot i que no sempre reeixides, en el disseny de mecanismes d’integració de la diversitat en contextos institucionals tradicionalment poc proclius al seu reconeixement. El constitucionalisme andí del segle XXI i, particularment, els processos constituents a l’Equador i a Bolívia mostren un esforç notable, particularment en el segon cas, d’integrar els processos de presa de decisions dels pobles originaris, basats en principis que no sempre s’ajusten als fonaments assumits de la tradició constitucional occidental, en el context d’un estat-nació de patró europeu. Una manifestació notable d’aquest esforç és la Ley 073, de deslinde jurisdiccional, de 2010, a Bolívia, que és un intent d’integració de la justícia i el dret dels pobles originaris en l’estructura del poder judicial de l’Estat.

Aquesta experiència no deixa de ser inspiradora en un context, com és el cas espanyol, en què un poder judicial unitari manifesta una sensibilitat més aviat escassa en relació amb la diversitat. En aquest sentit, no hauria menystenir-se, a causa de prejudicis basats en una suposada superioritat cultural del tot insostenible, la inspiració que les diverses experiències de l’autogovern indígena poden oferir per a la gestió de la diversitat a Europa. Ara bé, més enllà d’això, cal notar que el reconeixement polític i jurídic dels pobles originaris no només aporta experiències des del punt de vista de l’organització de la diversitat, sinó que també ofereix material per a la reflexió des del punt de vista substantiu, tot posant sobre la taula perspectives sobre els continguts fonamentals del dret que tenen un interès remarcable en una època de crisi global, particularment a causa de les transformacions planetàries que posa de manifest l’emergència climàtica.

En aquest sentit, els pobles indígenes han estat inspiradors d’innovacions constitucionals materials que, a poc a poc, van trobant acollida en les institucions i, particularment, en els tribunals. Probablement, la manifestació més clara d’això són l’estatut jurídic atorgat a les realitats no humanes, que ha tingut un impuls particular a partir del reconeixement dels drets de la naturalesa en la Constitució equatoriana del 2008 i que s’ha projectat de manera significativa en diversos indrets al llarg de la darrera dècada. En aquest sentit, cal destacar la decisió del Parlament de Nova Zelanda de reconèixer l’estatut de subjecte de dret al riu Whanganui, després d’un llarguíssim conflicte amb les comunitats maoris locals, que ha durat vora de 140 anys (Te Awa Tupua (Whanganui River Claims Settlement) Act 2017), o la decisió en el mateix sentit de la Cort Constitucional de Colòmbia en relació amb el riu Atrato el 2016 (Sentència T-622/16), gràcies així mateix a l’impuls de les comunitats indígenes locals.

Aquests desenvolupaments mostren que, més enllà de les pretensions d’homogeneïtzació que han presidit els projectes de construcció nacional dels estats arreu del món, la pluralitat és una font de innovació i un repositori de solucions amb una enorme utilitat en temps de crisi. En aquest sentit, els treballs continguts en la secció monogràfica del núm. 34 de la REAF-JSG aporten una panoràmica actualitzada i representativa de l’autonomia indígena arreu, que pot ser inspiradora per estimular la imaginació jurídica en situacions de crisi aparentment allunyades de les problemàtiques pròpies dels pobles originaris.