El passat 20 de gener es va publicar l’informe de la Comissió Constitucional de la Cambra dels Lords titulat Respect and Co-operation: Building a Stronger Union for the 21st century, on es presenta una reflexió sobre l’articulació territorial del Regne Unit, que representa les conclusions de la comissió sobre la qüestió després d’una llarga sèrie de compareixences, entre les quals destaquen nombrosos acadèmics d’especialitats diverses i de centres d’arreu del Regne Unit. El document, il·lustrant el paper de la segona cambra en el sistema constitucional britànic, s’allunya de la confrontació partidista i presenta una anàlisi en relació amb els reptes fonamentals que afronta el Regne Unit i la seva projecció sobre l’articulació territorial d’una realitat que el mateix document qualifica de multinacional i diversa, caracterització que es considera un factor favorable (i, de fet, crucial) per afrontar-los.

A partir d’aquesta posada en valor de la diversitat, el document assenyala que la flexibilitat constitucional del Regne Unit, que, com és sabut, no té una constitució formal escrita, permet adaptar el seu reconeixement en funció de les demandes, necessitats i desafiaments que es van presentant al llarg del temps, de manera que es concep la Unió com una realitat dinàmica i adaptativa, a banda de plural, que aflora com una organització adequada per ajudar les comunitats que en formen part a afrontar els reptes contemporanis, en una situació particularment crítica per causa d’esdeveniments com el Brexit o la pandèmia de la Covid-19, així com processos en marxa com la transició energètica o la digitalització de l’economia.

En tot cas, el document assenyala la necessitat d’aprofundir en els mecanismes de cooperació i cogovernança davant d’una realitat complexa. En aquest sentit, constata que, malgrat el progrés dels processos de devolution en relació amb tres de les quatre nacions que conformen la Unió —Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord—, ja que, en el cas d’Anglaterra es plantegen problemes particulars, no s’han articulat mecanismes adequats per a l’acció coordinada i cooperativa. Pel que fa Anglaterra, en tot cas, la comissió descarta en el seu informe la promoció d’un procés de devolution, amb la creació d’un Parlament anglès diferenciat de Westminster, com a conseqüència tant de la mida relativa com el rol de centre de gravetat que juga en el context de la Unió. Es planteja, en canvi la possibilitat de descentralitzar Anglaterra a través d’àrees metropolitanes i regions, a partir de les experiències ja existents, donant lloc a governs territorials robustos, articulats de manera diferenciada en relació amb els processos de devolution en les altres nacions.

En aquest sentit, a banda d’assenyalar la virtualitat de la flexibilitat constitucional a l’hora d’anar adaptant l’estructura institucional territorial als reptes i demandes que van generant-se, l’informe subratlla la necessitat d’enfocar la distribució territorial del poder a partir d’un patró asimètric que es correspon amb la realitat política, social i econòmica del Regne Unit, distingint de manera clara entre nacions i regions. La virtualitat de la flexibilitat i l’assumpció de l’asimetria contesten vivament amb la rigidesa amb què s’ha interpretat el marc constitucional espanyol i la tendència cap a la homogeneïtzació.

A l’hora de treure partit dels avantatges de la diversitat i la flexibilitat, les dinàmiques centrípetes creades per les estructures fortament centralitzades de bona part dels estats-nació de major trajectòria històrica acostumen a ser un problema. En aquest sentit, l’informe assenyala, particularment en relació amb la promoció de la descentralització a Anglaterra, que cal superar la idea de què Whitehall knows better. En un procés de recentralització com el que ha experimentat l’Estat espanyol al llarg dels darrers anys, particularment, des de l’esclat de la crisi econòmica de 2008, les reflexions que es formulen en aquest sentit són d’interès, a banda de persuasives. En relació amb això, la descentralització, concebuda com un procés dinàmic, adaptatiu i asimètric, apareix no només com una eina per afrontar els reptes de la societat contemporània, sinó també com element per a la generació de cohesió en el marc d’una comunitat política diversa, tot permetent la construcció de una situació de confiança mútua que és imprescindible per sostenir un projecte polític a llarg termini.

En tot cas, l’informe no és una expressió de cofoisme i, de fet, admet que la Unió està sotmesa a tensions remarcables, tot assenyalant la solidesa del suport a la independència a Escòcia, on l’escenari post-Brexit ha estimulat les demandes d’un segon referèndum, així com el seu creixement a Gal·les i l’increment del suport a la reunificació política de l’illa en el cas d’Irlanda del Nord. En tot cas, per afrontar aquests reptes, d’acord amb les opinions recollides entre els experts, l’informe apunta la necessitat de què les persones d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord sentin que són tingudes en compte, superant, en particular, el que una de les persones consultades anomena un nacionalisme britànic anglocèntric.

En definitiva, l’informe és un exemple d’anàlisi política oberta i reposada, que repassa la situació política actual del Regne Unit en relació amb l’estructura territorial del poder, molt informativa per a les persones interessades i inspiradora per altres situacions de tensió territorial, com seria el cas espanyol. Naturalment, les conclusions de l’informe no s’han de projectar necessàriament en la presa de decisions del gabinet Johnson, ni segurament l’enfrontament polític en la Cambra dels Comuns n’afavoreix ara per ara la seva implementació. No obstant, es tracta, com s’ha dit, d’una anàlisi equilibrada d’una qüestió com la territorial, propícia a polaritzar els debats i a generar posicions mútuament excloents.