Encara el desert francès: la regionalització en la campanya presidencial

L’any 1947 el geògraf Jean-François Gravier va publicar el llibre Paris et le desert français, on denunciava els efectes perversos de la macrocefàlia parisenca i propugnava un programa de descentralització, per recuperar les zones rurals davant la capacitat d’atracció de París i els desequilibris consegüents —temàtica similar al tòpic de l’España vaciada, que ha emergit recentment en el debat polític espanyol—. La publicació va esdevenir la bíblia de la descentralització francesa, al mateix temps que va posar en circulació debats encara vigents en relació a les tensions entre un món urbà globalitzat (les villes mondiales) i una perifèria rural abandonada. Malgrat el marc mental centralista que ha configurat l’imaginari francès des de la nit del 4 d’agost de 1789, que consagrava la unitat administrativa del regne, pocs anys després de la publicació de l’obra de Gravier, es posava en marxa el primer experiment regional de la França contemporània, a través de la creació de vint-i-una regions econòmiques mitjançant un decret de 30 de juny de 1955.

Des d’aleshores, la regionalització ha estat objecte de debat i ha donat lloc a tot un seguit d’experiments i reestructuracions que arriben fins a la recent Llei de 21 de febrer de 2022, de diferenciació, descentralització, desconcentració i de diverses mesures per simplificar l’acció pública local (Loi 3DS), una norma que permet solucions asimètriques per part de les administracions locals (entre les quals cal incloure les regions), així com una transferència de competències en matèries com el transport o la transició ecològica. Aquest seria el darrer capítol, fins al moment, d’una descentralització sempre problemàtica, atesos els fonaments jacobins de la República —Jean-Luc Melenchon, el candidat esquerrà que va quedar tercer en la primera volta, se’n vantava de la seva fidelitat a aquests principis durant la campanya.

El cas és que, de nou, en la campanya presidencial actual, la qüestió regional torna a aparèixer, vinculada, això sí, més al model de societat propugnat per ambdós candidats finalistes, que no pas a donar resposta a problemes de caràcter identitari —només el candidat anticapitalista Philippe Poutou s’ha atrevit a posar sobre la taula del dret d’autodeterminació en relació a Còrsega—. Efectivament, tant el president Emmanuel Macron com Marine Le Pen s’ha referit a la descentralització en les seves respectives campanyes, plantejant visions diverses, però que coincideixen en la importància de la qüestió des del punt de vista de l’articulació socioeconòmica futura de la República així com en relació a la resposta a la crisi ecològica global per part de França.

La qüestió se situa en el context generat pel nou mapa regional adoptat el 14 de desembre de 2014 i la Llei de 7 d’agost de 2015, relativa a la nova organització territorial de la República (loi NOTRe), que van representar una ampliació dels poders regionals, atribuïts a unes col·lectivitats locals notablement més extenses que les originàries regions creades el 1964. De fet, es passava de vint-i-una a tretze regions en la França metropolitana. En definitiva, el centre del debat sobre la descentralització en el moment actual consisteix a superar o prosseguir amb l’anomenat acte tercer de la descentralització, representat per les mesures impulsades en el període presidencial de François Hollande.

Macron no sembla discutir aquest marc, encara que, en tot cas, no té la intenció de portar-lo fins a les seves últimes conseqüències, d’acord amb les intencions inicials del seu impulsor, Manuel Valls, que implicaven la supressió dels departaments. Tanmateix, el candidat de la República en Marxa, ha anunciat algunes propostes que s’arrengleren amb aquest discurs de simplificació, assumit també per la loi 3DS, particularment, en relació amb la fusió entre els departaments i les àrees metropolitanes, com seria el cas dels Alps Marítims i Niça.

D’altra banda, Macron també ha fet èmfasi en la diferenciació, això és, en la possibilitat de dur a terme polítiques públiques singulars per part de les col·lectivitats locals, concepte que fa referència tant a les regions com als departaments i als municipis. Finalment, l’actual president ha associat el seu projecte de transició ecològica, amb un primer ministre encarregat específicament d’aquesta àrea, a una “agenda de décentralisation massive”, que, en tot cas, es desenvoluparia a partir d’un ministeri de planificació ecològica territorial. La proposta sona a una actualització de la descentralització albirada per Gravier fa més de setanta anys, que consisteix més aviat en una decisió planificada des del govern central que no pas en el resultat de les dinàmiques locals.

Per la seva banda, Marine Le Pen, que històricament s’ha posicionat en contra del nou découpage de 2014, ha relacionat, al llarg de la seva campanya, la seva apel·lació al món rural amb la voluntat de “redonner une plus grande liberté” als municipis. D’aquesta manera, la candidata del Reagrupament Nacional fa seu el discurs de desconfiança de Gravier en relació amb les grans metròpolis, però, al mateix temps, el vincula a una idea nacional homogènia que s’expressa en la reivindicació d’una ruralitat identitàriament indiferenciada i un recel en relació amb el rol de les regions. Això es resol en les seves propostes de recentralització i, particularment, l’atribució de l’ordenació del territori al govern de París. En aquest sentit, tots dos candidats apel·len al valor de la proximitat, al mateix temps que el condicionen a una tutela planificadora de l’Estat. El desert francès esdevé així més aviat un laberint del qual ningú sembla que n’ha pogut sortir des del 1947.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s