La tramitació del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual al Congrés ha suscitat l’atenció de l’opinió pública amb relació a la incidència dels canvis tecnològics en el sector pel que fa als usos lingüístics de la població. Efectivament, el paisatge de la comunicació audiovisual ha canviat significativament en els darrers anys i, en particular, s’ha operat una substitució parcial dels operadors tradicionals de televisió per part de les plataformes de continguts, que han tingut un impacte considerable en les pràctiques dels espectadors. Particularment, això ha tingut uns efectes molt notoris (i negatius) pel que fa a les llengües espanyoles diferents del castellà i, en particular, amb relació a la llengua catalana.

Si, a partir de la dècada dels vuitanta, l’existència de mitjans de comunicació audiovisual públics en llengua catalana i, en particular, de la Televisió de Catalunya va significar un impuls determinant en la seva normalització, l’entrada de les plataformes digitals en el paisatge mediàtic n’ha disminuït clarament la influència, particularment, entre el públic més jove. En aquest sentit, la presència del català en la televisió convencional ja no és suficient per mantenir-ne un ús raonablement significatiu en el món audiovisual, que incideix de manera decisiva en les pràctiques lingüístiques de la població.

D’altra banda, més enllà de la qüestió de la llengua, les noves possibilitats tecnològiques de la televisió a través de la xarxa representen així mateix un repte per a l’exercici de les competències de la Generalitat en el sector, cosa que s’agreuja amb la reacció normativa impulsada des del Govern de l’Estat a través del projecte de llei esmentat. En aquest sentit, el trànsit progressiu d’un escenari audiovisual localment concentrat a un en el que els operadors estan majorment deslocalitzats constitueix una amenaça evident per a les possibilitats de la Generalitat d’incidir en el consum audiovisual de la ciutadania de Catalunya.

En aquest context, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern ha elaborat un informe, titulat El marge de què disposa la Generalitat de Catalunya per establir una política pública pròpia en matèria audiovisual, en la redacció del qual han participat Joan Ridao, Gerard Martín i Helena Mora. L’informe ofereix una panoràmica del marc competencial del sector audiovisual i de la regulació vigent, així com una prospectiva amb relació a la incidència que tindrien el projecte de llei que tramita actualment el Congrés, en cas d’aprovar-se, així com també l’Avantprojecte de llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, incidint específicament en la qüestió de la presència de la llengua catalana en els mitjans audiovisuals.

L’informe parteix de la constatació de què el marge de la Generalitat per establir polítiques públiques en el sector en l’àmbit territorial de Catalunya és notable. Ara bé, aquesta possibilitat resta considerablement erosionada en la mesura que bona part dels prestadors de serveis audiovisuals que es difonen a Catalunya tenen el seu origen fora del seu àmbit territorial o tenen un abast supraterritorial, cosa que, en última instància, obre la porta a la intervenció de les institucions centrals de l’Estat, la qual acaba essent essencial en relació amb la presència de la llengua catalana en la mitjans audiovisuals.

Pel que fa a la situació actual, l’informe apunta que la presència del català en els serveis de comunicació audiovisuals d’àmbit estatal, l’emissió dels quals es rep a tot Catalunya i a la resta de territoris autonòmics, no està prou protegida, atesa l’ambigüitat de la formulació de les quotes lingüístiques, que es poden complir amb les emissions en llengua castellana, de manera que, en última instància, l’ús del català acaba essent una qüestió circumscrita als serveis audiovisuals d’àmbit català, la qual cosa té com a conseqüència una regressió en la mesura que augmenta la incidència de les plataformes de continguts en el consum audiovisual del públic.

El projecte de llei estatal, en aquest sentit, suposa un avenç, en la mesura que es fixen percentatges per a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes, en el servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit estatal i en el servei de comunicació audiovisual televisiu a petició, tot i que es formulen sense distingir entre les llengües cooficials beneficiàries. Sembla clar que, sense el compromís de les institucions centrals de l’Estat, atesa la limitació territorial de les competències de les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial, la seva situació en el paisatge audiovisual és molt delicada, per la qual cosa la regulació d’aquesta qüestió en la futura llei és crucial.

A banda de les qüestions específicament relatives a la llengua, l’informe també incideix en l’impacte competencial del projecte, tot assenyalant que afebleix la potencialitat de les competències de la Generalitat de Catalunya, en la mesura que la major part del text, que és considerablement prolix i detallat, es qualifica com a bàsic. Particularment, des del punt de vista de la regulació del sector, les competències reconegudes a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, moltes de les quals, d’acord amb l’informe haurien de correspondre a les autoritats audiovisuals autonòmiques allà on existeixin i, particularment, pel que fa a Catalunya, al Consell de l’Audiovisual.

L’informe també fa referència a l’avantprojecte en tramitació actualment a Catalunya, tot analitzant-ne els continguts, que es considera una proposta ambiciosa que pot habilitar les institucions catalanes per desenvolupar polítiques públiques en el sector. Particularment, considera que les mesures relatives a la llengua catalana i aranesa poden promoure la seva utilització en l’àmbit audiovisual, encara que reconeix que, atesa l’estructura del mercat i la localització dels operadors, és imprescindible el compromís de les institucions centrals de l’Estat amb el plurilingüisme. L’informe, en definitiva, ofereix una panoràmica competencial sobre l’audiovisual en un moment crucial per a la seva articulació normativa futura i, en particular, analitza la qüestió de la presència del català en el sector, que és un element fonamental per al futur de la llengua.