El 9 de setembre de 1932 les Corts de la República van aprovar l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Després d’un debat parlamentari virulent i d’una notable oposició en el si de l’opinió pública espanyola, en el context d’una tramitació a les Corts que es va allargar per l’obstruccionisme d’aquells que s’hi oposaven, finalment, l’Estatut va ser votat favorablement pel legislatiu de la República. Certament, el contingut era ben diferent del projecte elaborat per la comissió redactora, que va estar formada per Antoni Xirau i Palau (1898-1976), Rafael Campalans i Puig (1887-1933), Martí Esteve i Guau (1895-1977), Jaume Carner i Romeu (1867-1934) i Pere Coromines i Montanya (1870-1939), i plebiscitat pel poble de Catalunya el 2 d’agost de 1931, que el va aprovar amb una majoria amplíssima —99% de vots positius, sobre una participació del 75%.

Efectivament, l’anomenat Estatut de Núria, això és el text votat pel cos electoral a Catalunya, partia d’una concepció federal de l’Estat, que es concretava en la definició de Catalunya com a “Estat autònom dintre la República espanyola” a l’art. 1, mentre que l’art. 2 proclamava que el “Poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”. Tot això lligava amb la referència al dret d’autodeterminació en el preàmbul, de manera que el text es fonamentava en la sobirania originària del poble de Catalunya, circumstància que es projectava al llarg de l’articulat

Aquesta idea federal era la mateixa que es trobava en la proclamació de la República catalana el 14 d’abril per part del Francesc Macià i Llussà (1859-1933), la qual, en definitiva, constituïa un acte sobirania. Ben aviat es van fer evidents problemes d’encaix entre la República catalana i la República espanyola, la forma territorial de l’Estat no estava determinada i no ho estaria fins a la Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931. De fet, el Pacte de Sant Sebastià, acord de l’estiu anterior que havia incorporat grups i persones de l’oposició a la Dictadura i compromeses amb l’establiment futur de la República, amb una participació notable del catalanisme polític, era més aviat ambigu en aquest punt. En tot cas, aquesta qüestió va ser afrontada en una reunió entre una representació del Govern de la República espanyola i el Govern de la República catalana el 17 d’abril, en la qual es va decidir que aquesta última passaria a denominar-se amb el nom històric de Generalitat de Catalunya, enllaçant amb les institucions d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta. En tot cas, els redactors del projecte d’Estatut van partir de la idea de què la República espanyola seria federal, cosa que, finalment, com és sabut, no va succeir.

Efectivament, d’acord amb la proposta de Luis Jiménez de Asúa (1889-1970), president de la Comissió Constitucional de les Corts, que es va encarregar d’elaborar el projecte de Constitució, es va optar per una fórmula fins a cert punt eclèctica pel que fa a la forma territorial de l’Estat, que va rebre el nom d’estat integral i que partia d’una concepció unitària de la sobirania, al mateix temps que permetia l’existència de regions autònomes. D’aquesta manera, l’estat autònom de l’Estatut de Núria es transformaria en la regió autònoma de l’Estatut de 1932. Aquesta transformació es projectaria sobre diferents aspectes de l’articulat, tot i que algunes de les modificacions introduïdes en la tramitació parlamentària a les Corts anaven més enllà de les exigències constitucionals, com ara aquelles que afectaven el règim financer.

Sigui com sigui, malgrat les modificacions evidents que es van produir al llarg de la tramitació parlamentària de l’Estatut i malgrat el fet que la Constitució de la República espanyola no reconeixia altra sobirania que la d’Espanya —l’exordi, on es feia referència a la sobirania, no parlava ni de nació espanyola, que havia estat la denominació tradicional en el constitucionalisme històric, ni de poble espanyol, al que s´hi referia en tot cas l’article 1—, el cert és la mateixa tramitació del text elaborat per la comissió redactora designada per la ponència que s’havia constituït en el si de la Diputació provisional de la Generalitat constituïa un acte de reconeixement a la manifestació de sobirania expressada per la proclama de Macià el 14 d’abril. Cal recordar aquí que la Diputació provisional s’havia constituït d’acord amb el Decret de la Presidència de la Generalitat sobre el Govern i la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, de 28 d’abril de 1931. A partir d’aquí, s’havia nomenat la ponència que, per la seva banda, havia escollit la comissió redactora.

Les institucions d’autogovern actuals són la continuació d’aquelles. El Reial Decret llei 41/1977, de 29 de setembre, de restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, efectivament, derogava la Llei franquista de 5 d’abril de 1938, on s’abolia l’Estatut de 1932 i es suprimien les institucions catalanes, i reconeixia el President de la Generalitat, Josep Tarradellas, que havia estat elegit pel Parlament de Catalunya a l’exili en substitució de Josep Irla. La Generalitat restaurada tindrà continuïtat amb l’Estatut d’autonomia que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum el 25 d’octubre de 1979, el qual és l’antecedent de l’actual, plebiscitat així mateix pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006, encara que el text va ser considerablement modificat arrel de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny.