Dilluns passat va presentar-se a la seu de la Reial Acadèmica de les Bones Lletres el llibre Sobirania i autogovern. Dret natural i propietat en el pensament polític del segle XVII, que recull textos de John Locke, Hugo Grotius i Samuel von Pufendord, amb un estudi preliminar a càrrec de la professora Adriana Luna-Fabritius, que actualment, presideix la Societat Europea per a la Història del Pensament Polític.

L’acte va començar amb unes paraules del president de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Borja de Riquer i Permanyer, que va posar de relleu la connexió de la seva institució amb el món del dret, a través de juristes de prestigi com ara Tomàs de Montagut, que va ser membre de l’Acadèmia. De Riquer va posar en valor l’obra que es presentava pel seu relleu a l’hora de contextualitzar el naixement i l’evolució de la idea de la sobirania en relació amb la consolidació de l’Estat modern com a mode d’organització política.

A continuació, va intervenir Joan Ridao Martín, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que va posar èmfasi en la compatibilitat entre la noció de sobirania i el federalisme, gràcies a la idea de contracte social originari que es troba en el fonament de la justificació del poder polític plantejada pels autors.

Seguidament, va intervenir Adriana Luna-Fabritius, de la Universitat d’Hèlsinki i responsable de l’edició, tot assenyalant que dedicaria la seva intervenció a la relació entre la felicitat i la propietat. En aquest sentit, prenent peu en la doctrina contractualista, la professora Luna-Fabritius va assenyalar que els sobirans havien de garantir la felicitat dels seus súbdits d’acord amb la llei natural, en base a un pacte originari que garanteix la pau social. D’acord amb aquesta visió, el tirà, titular il·legítim del poder polític, és incapaç de donar felicitat. Proporcionar pau i felicitat es configura així com el fonament de l’exercici legítim del poder polític.

Per finalitzar l’acte, Josep Maria Vilajosana i Rubio, catedràtic de Filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra, va posar de manifest la “rellevància metodològica actual del iusnaturalisme del segle XVII”. El iusnaturalisme respondria a tres estructures bàsiques: primer, l’ús de la raó (mètode general); segon, contracte social (filosofia política); i, per acabar, els drets naturals, que evolucionen per esdevenir drets humans i drets fonamentals (marc jurídic). Particularment, va remarcar el relleu que té el consentiment, a través del pacte originari, en la fonamentació del poder polític, cosa que lliga amb els orígens racionalistes del contractualisme. Així mateix, va dissertar sobre la importància de la propietat en la delimitació del subjecte individual com a titular de drets i partícip en el pacte originari.