Finalment, després de dies d’espera, ja sabem qui ha guanyat les midterm americanes, les eleccions que es fan a mig mandat presidencial. Els demòcrates s’han assegurat dos anys més de control del Senat ―falta de saber encara quina majoria tindran, ja que el 6 de desembre hi ha segona volta a l’estat de Geòrgia― i els republicans controlaran la Cambra de Representants. Aquestes eleccions condicionen la segona part del mandat del President, en la mesura que les polítiques que pugui dur a terme queden condicionades per la composició de les dues cambres del Congrés.

Els americans estan cridats a les urnes el primer dimarts després del primer dilluns de novembre cada dos anys. A diferència del que passa a Espanya, els americans poden arribar a votar molts càrrecs polítics en un mateix dia: el President, una part dels membres del Senat, els membres de la Cambra de Representants, governadors estatals, vicegovernadors estatals, fiscals generals estatals, secretaris generals dels estats, jutges estatals, alcaldes, tribunals locals…  De totes aquestes eleccions, les més transcendentals són les relatives a les institucions federals. El President, el Senat i la Cambra de Representants s’escullen de forma directa ―si bé, en el cas del President amb la intermediació del Col·legi Electoral―, per sufragi universal i majoria simple ―tenint en compte que les circumscripcions per a les dues cambres són unipersonals.   

Pel que fa al President, la ciutadania pot votar a un dels candidats que es presenten a nivell nacional ―normalment un demòcrata i un republicà, encara que pot haver-hi altres opcions, normalment amb poques possibilitats, tot i que, en ocasions, aconsegueixen una certa notorietat com ara Ross Perot l’any 1992 o Ralph Nader l’any 2000―. El que defineix al guanyador no és el global de vots que han aconseguit a tot el país, com seria el cas de França, sinó que ho determina el número de vots aconseguits per estat. Cada estat funciona com una circumscripció, i cadascuna d’aquestes té un número d’electors assignats, que configuren el Col·legi Electoral. Aquest número és resultat de sumar el nombre de senadors (que sempre és dos) més el nombre de representants que té aquell estat a la càmera de representants (que com a mínim és un).

Actualment, el Col·legi Electoral està format per 535 electors estatals més tres del Districte de Columbia, el qual, en la mesura que no és un estat, no té ni senadors ni representants a la cambra baixa del legislatiu, això és, un total de 538 electors. Cal deixar clar que aquests electors no tenen perquè ser els senadors o congressistes que representen als estats a les càmeres legislatives, sinó que pot ser qualsevol persona afí al partit que recolza el candidat amb un càrrec representatiu. Amb aquest sistema, el candidat que supera la barrera dels 270 electors esdevé president, un fet que defineix molts cops l’estratègia de campanya dels candidats, ja que sempre interessa més guanyar als estats grans amb més electors i consumir més recursos on els resultats són incerts que allà on hi ha un pronòstic ben definit. Aquesta fórmula d’elecció fa que alguns cops el candidat més votat no acabi sent el guanyador, com va succeir el 2016 amb Donald Trump i Hillary Clinton.

Pel que fa al sistema d’elecció del legislatiu federal, varia en funció de cada cambra. El Senat americà està format per cent senadors ―dos per estat― més el Vicepresident dels Estats Units, que el presideix. El mandat de cadascun dels senadors té una durada de sis anys, amb la possibilitat de ser reelegits sense límit. Cada dos anys es convoquen eleccions on es decideix un terç de la cambra. Aquestes votacions es fan mitjançant un sufragi universal de majoria simple on totes les persones inscrites al cens electoral de l’estat en qüestió poden votar un dels candidats que s’hi presenten. Les úniques excepcions són a Geòrgia i Louisiana, on s’ha de superar el 50% dels vots per tal de ser escollit, i en cas de que això no passi ―normalment perquè hi ha un tercer candidat independent que ha obtingut vots, una pràctica molt habitual en les eleccions al Senat, on no cal ser d’un partit per presentar-se― es fa una segona volta 28 dies després de les primeres eleccions, on s’hi presenten els dos candidats més votats en la primera volta i guanya qui obté la majoria, un sistema equivalent al que s’utilitza a França.

Per altra banda, la Cambra de Representats està formada per 435 membres, que són escollits en la seva totalitat cada dos anys. L’elecció s’organitza per circumscripcions uninominals que es delimiten aquí de manera proporcional a la població. D’aquesta manera, quanta més població tingui l’estat, més districtes té ―i més representants pot escollir―, encara que tots els districtes han de tenir una població similar. El sistema d’elecció, com passa al Senat, també funciona per majoria simple i, en tot cas, els electors, com és la norma als Estats Units, s’han d’inscriure per poder votar. Atès el sistema d’elecció, tant els congressistes, nom amb el que es designa popularment els membres de la Cambra de Representants, com també els Senados es troben sovint amb la dicotomia de decidir si actuen d’una forma beneficiosa la circumscripció a la que representen o ho fan seguint les directrius partidistes.

Contràriament al Senat, on la circumscripció electoral és l’estat, en el cas de la Cambra de Representants, els districtes es van actualitzant en funció del cens, per aconseguir preservar la proporcionalitat davant dels canvis demogràfics. La decisió, que ha de ser ratificada pel Tribunal Suprem, és, en el fons, política i, per tant, sempre desperta crítiques del partit que en surt més perjudicat. Aquest sistema, recorda al del Congrés dels Diputats, on el prorrateig es fa abans de cada elecció en funció de la població de cada província; un fet que no es produeix per exemple a Catalunya, on, tal i com destaca Macià Serra al treball “Els efectes del sistema electoral a Catalunya en perspectiva comparada”, publicat dintre de la Col·lecció PaperClip, que edita l’IEA, “les eleccions al Parlament hi ha un nombre prefixat d’escons”. En tot cas, el sistema electoral determina en bona part la configuració de l’opinió pública, el disseny de les polítiques i la cultura institucional d’una determinada comunitat. Per aquest motiu, cal plantejar-se fins a quin punt els seus efectes són beneficiosos o cal plantejar-se una modificació, que sempre es costosa.

Per mantenir un debat sobre això en el cas de Catalunya, el proper dimarts 29 de novembre, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb el Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, l’Associació Catalana de Ciència Política i la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament, organitza el seminari “Elements clau per a un disseny electoral. El cas de Catalunya”. L’acte pretén revisar què cal esperar que reguli una llei electoral en el segle XXI, quins són els elements essencials i quines són les perspectives sobre el tema a Catalunya.

El seminari s’iniciarà amb la ponència inaugural de la Dra. Holly Ann Garnett, codirectora de The Electoral Integrity Project. Seguidament es passarà a un debat en format de taula rodona per tractar el cas de Catalunya, on hi participaran Jordi Argelaguet, professor de Ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona; Joan Botella, catedràtic emèrit de Ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona; Jaume Magre, professor de Ciència política de la Universitat de Barcelona; Montserrat Nebrera, professora de Dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya; i Josep Maria Reniu, professor de Ciència política de la Universitat de Barcelona. El debat serà moderat per Mireia Grau, cap de Recerca de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern.

Per assistir a l’acte, cal inscripció prèvia mitjançant el formulari d’inscripció disponible al web de l’Institut. També, s’emetrà en directe a través del canal de Youtube de l’IEA i es farà un seguiment del més destacat al perfil de Twitter.