Ja està disponible al web de l’Institut l’anàlisi de la jurisprudència constitucional relativa a l’organització territorial de l’Estat corresponent a l’any 2022, que signa Gerard Martín i Alonso, cap de l’Àrea d’Assessorament sobre l’Organització Territorial del Poder. L’estudi destaca que els processos constitucionals en què es resolen qüestions vinculades a l’autogovern són minoritaris, malgrat que els que es refereixen a Catalunya són nombrosos. D’altra banda, es posa de manifest que l’habitatge es configura com una matèria especialment conflictiva. En tot cas, es constata que el TC es més procliu a acollir les tesis estatals que no pas les plantejades per les institucions autonòmiques i que es fa més freqüent la presentació per part dels tribunals ordinaris de qüestions d’inconstitucionalitat contra les lleis autonòmiques, tot qüestionant-les des de la perspectiva d’un excés d’exercici competencial, i en tercer lloc es fa palesa l’absència de tres processos constitucionals de la pràctica constitucional: els conflictes de competència, les impugnacions i els processos d’execució per a la salvaguarda de les resolucions.

Una part significativa dels processos constitucionals resolen qüestions relacionades amb l’autogovern de Catalunya, un total de 27 sentències que es poden agrupar en cinc blocs: el primer, relatiu a les sentències que resolen els recursos d’empara formulats per 4 ex-membres del Govern de Catalunya contra la sentència del Tribunal Suprem 459/2019, de 14 d’octubre de 2019, que els va condemnar com a autors d’un delicte de sedició i, en el seu cas, malversació de cabals públics, per la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya d’1 d’octubre de 2017; el segon bloc de sentències relatiu als recursos d’empara plantejats per tres diputats al Parlament europeu contra diverses decisions de la Junta Electoral Central i del Tribunal Suprem; un tercer que és el més nombrós i que inclou les sentències dictades pel Tribunal que resolen els recursos d’empara interposats per diputats al Parlament de Catalunya contra diverses decisions adoptades pels seus òrgans President, Mesa i Plenari; el quart bloc, relatiu a les sentències que resolen els recursos d’empara interposats per l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, contra la condemna per desobediència per la negativa a retirar una pancarta del Palau de la Generalitat; i un cinquè bloc que inclou la sentències que resolen els recursos d’empara de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural contra la sancions imposades per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per incompliment de la normativa en la campanya de l’anomenada “gigaenquesta” que es preguntava qui aniria a votar en la consulta del 9 de novembre de 2014.

Totes aquestes problemàtiques plantejades tenen una “naturalesa política que difícilment pot ser resolta pels tribunals penals, del contenciós-administratiu o pel propi Tribunal Constitucional”, ja que “la controvèrsia política no desapareixerà al dictat de les sentències sinó que, previsiblement, continuarà subsistent”, tal com assenyala l’autor del recull. També, s’assenyala que continuen validant-se, sense excepció, totes les decisions adoptades pels òrgans administratius i pels tribunals de les jurisdiccions penals i contenciosa, sense quye els drets de representació política dels recurrents tinguin una consideració especial en els processos constitucionals analitzats, de manera que la doctrina constitucional pot tenir un efecte descoratjador sobre l’exercici dels drets i llibertats fonamentals, com ara els drets de reunió, la llibertat d’expressió i la participació política.

En matèria d’habitatge, la conflictivitat deriva de l’exercici de la competència exclusiva de la Generalitat que topa amb tres grans problemàtiques, d’acord amb l’informe, a saber, “1) la intervenció legislativa i executiva de l’Estat en aquest àmbit material; 2) els dubtes que pot plantejar la compatibilitat de les mesures adoptades en matèria d’habitatge amb el dret de propietat; 3) el control i supervisió constant de les mesures autonòmiques que exerceixen el President del Govern de l’Estat, grups de diputats i senadors, i jutges i tribunals que, a través de la seva legitimació constitucional, acaben impugnant-les”.

També, hi ha dos aspectes controvertits en la interpretació de la jurisprudència constitucional: en relació amb la normativa bàsica i la regla de prevalença. En el primer cas, es considera adequat que un Ministeri pugui deixar sense efecte la voluntat del legislador autonòmic en provocar la inconstitucionalitat sobrevinguda d’una llei autonòmica amb l’aprovació d’una ordre ministerial que modifiqui les bases. Pel que fa a la segona, el TC considera que l’art. 149.3 CE fa referència a tots els conflictes produïts per la contradicció entre les normes de l’Estat i aquelles que les comunitats autònomes hagin aprovat en matèries que no s’hagin atribuït a la seva competència exclusiva.

Finalment, es fa referència a la STC 70/2022, de 2 de juny, que culmina el conjunt de sentències del Tribunal Constitucional que han desautoritzat, en gran mesura, les mesures més rellevants adoptades per les institucions estatals per fer front a la crisi pandèmica de la Covid-19, tot considerant inconstitucional l’atribució a les sales del contenciós-administratiu del Tribunals Superiors de Justícia de la facultat d’autoritzar o ratificar les mesures adoptades d’acord amb la legislació vigent que les autoritats sanitàries, d’àmbit diferent de l’estatal, consideressin urgents i necessàries per a la salut pública, i impliquessin la limitació o restricció de drets fonamentals quan els seus destinataris no estiguessin identificats individualment.