Enguany es commemora el cent-cinquantè aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, un dels iuspublicistes més destacats del primer terç del segle XX, compromès amb la recuperació de l’esperit del dret públic de Catalunya després de la seva desaparició amb el Decret de Nova Planta. Maspons i Anglasell va estar actiu justament en el moment en què la recuperació de l’autogovern de Catalunya —primer, amb la Mancomunitat; i, després, amb la recuperació de la Generalitat— permetia novament la producció de dret públic. Amb la seva obra d’aquell període històric i un context de consolidació del positivisme legalista en el context del dret continental, Maspons i Anglasell va tornar a les fonts premodernes del dret públic de Catalunya per afirmar les limitacions del poder polític davant del costum consolidat pels usos populars, en una línia similar al que succeeix a la common law i la tradició jurídica anglesa.

Maspons i Anglasell va néixer a Barcelona l’any 1872, però va mantenir un vincle profund amb les seves arrels familiars a Bigues, al Vallès Oriental, on hi tenia la casa pairal i on va morir l’any 1966. Precisament, el municipi de Bigues i Riells, va acollir el passat dia 23 de juliol l’acte commemoratiu de l’efèmeride, organitzat pel Col·lectiu Maspons i Anglasell i l’Ajuntament, que va comptar amb la presència del Conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent i Ramió. El Col·lectiu, constituït l’any 2017, té com a finalitat preservar-ne el llegat i impulsar la reflexió contemporània sobre el dret públic català.

Actiu en diversos camps, entre els quals, de manera destacada, en l’àmbit de l’excursionisme, Francesc Maspons i Anglasell fou el Director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, circumstància a través de la qual va aprofundir l’estudi en relació amb el dret públic previ a l’ensulsiada de les institucions catalanes el 1714. Així, va pronunciar la lliçó inaugural del curs 1917-1918 a la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, amb el títol de “La reivindicació jurídica de Catalunya”, en la qual ja assenyalava la limitació del dret escrit que havien defensat històricament les Corts Catalanes en benefici del costum i contra el cesarisme, circumstància que, d’acord amb el seu criteri, constituïa no només una caracterització del dret històric, sinó un camí de futur, malauradament interromput amb el final de la Guerra de Successió, però recuperable en el context del nou règim d’autogovern.

Aquesta visió va inspirar sempre la seva interpretació en relació amb les possibilitats del restabliment de l’autogovern des d’un punt de vista jurídic, desconfiat en relació amb les implicacions del mecanicisme positivista, el qual, en última instància, encloïa una voluntat absoluta del sobirà que el principi de legalitat velava amb prou feines. Les seves idees, certament, partien d’una concepció tradicionalista del dret, però, en tot cas, es projectaven cap al futur amb el mateix esperit pragmàtic i liberal que caracteritza els sistemes de common law, on la conservació de les institucions jurídiques tradicionals ha estat sempre un antídot contra els excessos de la voluntat sobirana i una garantia per als drets de les persones, com demostra a bastament la història constitucional anglesa.

El compromís de Maspons i Anglasell amb la recuperació i el desplegament de l’autogovern es va mantenir en temps de la Segona República, on va esforçar-se per defensar que la Generalitat restaurada era el resultat d’un acte polític originari que es relacionava amb l’exercici amb el dret a l’autodeterminació que havia presidit la fundació dels nous estats europeus a resultes del final de la Primera Guerra Mundial. Així mateix, també va sostenir el vincle entre noves institucions republicanes i les tradicionals d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta en el dictamen que va escriure amb motiu de la tramitació de l’Estatut de Núria davant de les Corts de la República Espanyola, titulat “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”.

Aquest dictamen va donar lloc a un acte commemoratiu del norantè aniversari de la seva publicació, que es va dur a terme a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 23 de febrer. En aquell acte, un seguit de ponències, a càrrec de Lluís Duran i Solà, Josep Cruanyes i Tor, Ferran Armengol Ferrer i Jordi Jaria-Manzano, van contribuir a posar en context i projectar en el present aquell treball, que va ser l’aportació més significativa de Maspons i Anglasell en temps de la Segona República i que recull en bona part les perspectives que havia adquirit com a membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions, del qual en va formar part entre 1926 i 1933.

L’Associació Internacional de Centres d’Estudis Federals (International Association of Centers for Federal Studies, IACFS) va dur a terme la setmana passada el seu congrés anual, que, en aquesta ocasió va ser organitzat per l’Itun Ekonomikoaren eta Foru Ogasunen Ikerketarako Agiritegia (Ituna), centre de recerca sobre el concert econòmic i les hisendes forals, associat a la Universitat del País Basc. L’IACFS acull centres relacionats amb els estudis federals i la descentralització d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que va prendre part a través d’una delegació en l’esdeveniment, enguany dedicat al federalisme fiscal i als desequilibris territorials, tema que té un interès particular en el cas de Catalunya, com mostra la publicació enguany del llibre dirigit pel professor Antoni Castells, Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya. De fet, en els pròxims mesos, davant de la crisi evident del model de finançament autonòmic, és previst que l’Institut organitzi noves activitats en relació amb aquesta qüestió.

A banda del programa acadèmic, es va dur a terme la reunió anual dels directors dels centres associats, amb la participació de l’IEA, en el decurs de la qual, Mireia Grau Creus, responsable de l’Àrea de Recerca de l’Institut, va ser nomenada tresorera de l’Associació. La mateixa Mireia Grau també va presentar una ponència, juntament amb Mario Kölling, de la Fundación Manuel Giménez Abad, i Mikel Erkoreka, de l’Ituna. Aquesta intervenció, amb el títol de ‘Present and future of the decentralisation system in Spain: subnational public finances and interterritorial inequalities’, es va ubicar en el primer bloc del programa acadèmic del congrés, dedicat al federalisme fiscal, les crisis i els desequilibris financers. El seu objecte va ser precisament posar de manifest les tensions i desequilibris de l’actual model de finançament autonòmic en el context actual de la postpandèmia i la crisi derivada de la Guerra d’Ucraïna.

Aquest primer bloc es va dur a terme durant el matí de dijous, mentre que a la tarda es va desenvolupar una segona tanda de ponències, sota el títol de ‘Fiscal federalisme, a tale of diversity’, on es van repassar els problemes diversos en relació amb el finançament en els sistemes descentralitzats en una sèrie de models, entre els quals els Estats Units, el Canadà i Itàlia, on es va posar de manifest els múltiples problemes i les múltiples respostes que es plantegen en relació amb aquesta qüestió. El darrer torn d’intervencions, sota el títol d ‘Fiscal equalization, intergovernmental transfers and regional disparities’ va posar l’èmfasi en les diverses solucions de reequilibri territorial assajades en diferents sistemes per mirar d’equilibrar les desigualtats econòmiques regionals. Aquest bloc va ser precedit del tradicional lliurament del premi Ronald L. Watts a joves investigadors, que va correspondre a Borui Song, de la Universitat Nacional d’Austràlia, amb un treball sobre el finançament territorial en la República Popular de Xina.

El 9 de setembre de 1932 les Corts de la República van aprovar l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Després d’un debat parlamentari virulent i d’una notable oposició en el si de l’opinió pública espanyola, en el context d’una tramitació a les Corts que es va allargar per l’obstruccionisme d’aquells que s’hi oposaven, finalment, l’Estatut va ser votat favorablement pel legislatiu de la República. Certament, el contingut era ben diferent del projecte elaborat per la comissió redactora, que va estar formada per Antoni Xirau i Palau (1898-1976), Rafael Campalans i Puig (1887-1933), Martí Esteve i Guau (1895-1977), Jaume Carner i Romeu (1867-1934) i Pere Coromines i Montanya (1870-1939), i plebiscitat pel poble de Catalunya el 2 d’agost de 1931, que el va aprovar amb una majoria amplíssima —99% de vots positius, sobre una participació del 75%.

Efectivament, l’anomenat Estatut de Núria, això és el text votat pel cos electoral a Catalunya, partia d’una concepció federal de l’Estat, que es concretava en la definició de Catalunya com a “Estat autònom dintre la República espanyola” a l’art. 1, mentre que l’art. 2 proclamava que el “Poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”. Tot això lligava amb la referència al dret d’autodeterminació en el preàmbul, de manera que el text es fonamentava en la sobirania originària del poble de Catalunya, circumstància que es projectava al llarg de l’articulat

Aquesta idea federal era la mateixa que es trobava en la proclamació de la República catalana el 14 d’abril per part del Francesc Macià i Llussà (1859-1933), la qual, en definitiva, constituïa un acte sobirania. Ben aviat es van fer evidents problemes d’encaix entre la República catalana i la República espanyola, la forma territorial de l’Estat no estava determinada i no ho estaria fins a la Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931. De fet, el Pacte de Sant Sebastià, acord de l’estiu anterior que havia incorporat grups i persones de l’oposició a la Dictadura i compromeses amb l’establiment futur de la República, amb una participació notable del catalanisme polític, era més aviat ambigu en aquest punt. En tot cas, aquesta qüestió va ser afrontada en una reunió entre una representació del Govern de la República espanyola i el Govern de la República catalana el 17 d’abril, en la qual es va decidir que aquesta última passaria a denominar-se amb el nom històric de Generalitat de Catalunya, enllaçant amb les institucions d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta. En tot cas, els redactors del projecte d’Estatut van partir de la idea de què la República espanyola seria federal, cosa que, finalment, com és sabut, no va succeir.

Efectivament, d’acord amb la proposta de Luis Jiménez de Asúa (1889-1970), president de la Comissió Constitucional de les Corts, que es va encarregar d’elaborar el projecte de Constitució, es va optar per una fórmula fins a cert punt eclèctica pel que fa a la forma territorial de l’Estat, que va rebre el nom d’estat integral i que partia d’una concepció unitària de la sobirania, al mateix temps que permetia l’existència de regions autònomes. D’aquesta manera, l’estat autònom de l’Estatut de Núria es transformaria en la regió autònoma de l’Estatut de 1932. Aquesta transformació es projectaria sobre diferents aspectes de l’articulat, tot i que algunes de les modificacions introduïdes en la tramitació parlamentària a les Corts anaven més enllà de les exigències constitucionals, com ara aquelles que afectaven el règim financer.

Sigui com sigui, malgrat les modificacions evidents que es van produir al llarg de la tramitació parlamentària de l’Estatut i malgrat el fet que la Constitució de la República espanyola no reconeixia altra sobirania que la d’Espanya —l’exordi, on es feia referència a la sobirania, no parlava ni de nació espanyola, que havia estat la denominació tradicional en el constitucionalisme històric, ni de poble espanyol, al que s´hi referia en tot cas l’article 1—, el cert és la mateixa tramitació del text elaborat per la comissió redactora designada per la ponència que s’havia constituït en el si de la Diputació provisional de la Generalitat constituïa un acte de reconeixement a la manifestació de sobirania expressada per la proclama de Macià el 14 d’abril. Cal recordar aquí que la Diputació provisional s’havia constituït d’acord amb el Decret de la Presidència de la Generalitat sobre el Govern i la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, de 28 d’abril de 1931. A partir d’aquí, s’havia nomenat la ponència que, per la seva banda, havia escollit la comissió redactora.

Les institucions d’autogovern actuals són la continuació d’aquelles. El Reial Decret llei 41/1977, de 29 de setembre, de restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, efectivament, derogava la Llei franquista de 5 d’abril de 1938, on s’abolia l’Estatut de 1932 i es suprimien les institucions catalanes, i reconeixia el President de la Generalitat, Josep Tarradellas, que havia estat elegit pel Parlament de Catalunya a l’exili en substitució de Josep Irla. La Generalitat restaurada tindrà continuïtat amb l’Estatut d’autonomia que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum el 25 d’octubre de 1979, el qual és l’antecedent de l’actual, plebiscitat així mateix pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006, encara que el text va ser considerablement modificat arrel de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny.