Les demandes de Catalunya al terreny fiscal fa dècades que percuden a l’agenda política. La dilació de més de 10 anys en la revisió de l’actual model de finançament autonòmic ha augmentat els problemes de suficiència financera i ha afectat negativament la qualitat dels serveis públics del benestar i la despesa pública productiva. En aquest context, i després de les eleccions del 12-M, el Govern espanyol s’ha mostrat receptiu a la possibilitat d’un finançament singular, si bé aquest ja es va plantejar als acords d’investidura del president espanyol i recentment amb una proposta del Govern.

L’informe, abans de res, posava en relleu que un dels problemes més urgents del model territorial espanyol és que l’assignació de competències amb polítiques de despesa entre els diferents nivells de govern no es compadeix amb el seu finançament i crea un desequilibri vertical favorable a l’Estat, els ingressos dels quals han crescut més del doble que els de les comunitats en l’última dècada, i continuen augmentant (4.354 M€ el 2013 i 19.677 M€ el 2022). I això malgrat que les autonomies han tingut més necessitats de despesa amb la crisi financera i després amb la pandèmia, atesa la naturalesa prestacional de les seves competències. Així, no és estrany que el dèficit fiscal de Catalunya s’elevi a 21.982M€. Amb la qual cosa la condonació de part del deute no ha de ser vista com una prebenda, sinó com un factor corrector de l’infrafinançament acumulat.

En aquest marc, el model proposat pel Govern parteix d’un diagnòstic àmpliament compartit a nivell acadèmic, social i econòmic sobre la necessitat que el saldo econòmic sigui suficient, però també que la descentralització política sigui efectiva mitjançant el reconeixement d’un grau ampli d’autonomia i responsabilitat fiscal. Per exemple, perquè cada territori dissenyi un sistema tributari adaptat a les especificitats del teixit productiu, amb capacitat de decisió sobre els ingressos i la despesa, millorant així la rendició de comptes, l’eficiència i la disciplina pressupostària i de control del deute. En la línia precisament del que preveuen alguns sistemes federals (EUA, Canadà o Suïssa), que atorguen un notable poder fiscal als ens subestatals per regular, gestionar i recaptar els principals impostos en un marc de compartició amb el govern federal (renda, societats, consum o riquesa). En alguns, com Alemanya i Suïssa, els governs intermedis gestionen fins i tot els impostos federals. I a tots, excepte Alemanya, fan seu el 100% del rendiment dels impostos principals, al marge que hi hagi mecanismes d’anivellament horitzontal per compensar altres territoris més desafavorits.

En suma, la proposta del Departament d’Economia i Hisenda i de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, a instrumentar sota la llum del sol, mitjançant una modificació a les Corts de tres lleis (LOFCA, cessió de tributs i finançament de les comunitats), és una proposta perquè es reconegui una autonomia fiscal avui inexistent tant a nivell normatiu com de gestió i disposició de l’esforç fiscal, i no un burd concert econòmic. Per això, tots els impostos haurien de passar a tenir la condició de cedits a la Generalitat. Això no planteja dubtes sobre el seu encaix jurídic, ja que com el mateix TC ha admès, la Constitució és un marc que ofereix diferents opcions al legislador i no conté un règim estructurat de finançament autonòmic. No cal dir que això ja permet avui un alt grau d’asimetria: només cal veure l’existència dels règims forals (País Basc i Navarra) o el de les Canàries, derivat de la seva condició insular i ultraperifèrica. En fi, no hi ha res més dispar que els sis models de finançament comú que hi ha hagut des del 1979 fins avui.

Finalment, i això és rellevant, sobretot per als que insisteixen que la proposta constitueix un privilegi exorbitant, amb la qual no es vol que el model generi desequilibris al sistema, ni que sigui privatiu de Catalunya. Tampoc no s’atribueix a la Generalitat la potestat exclusiva d’establir tributs. A més, no s’ometen els instruments de col·laboració necessaris per fer efectiu el principi de lleialtat institucional o el de solidaritat, mitjançant una aportació a través d’un fons de reequilibri territorial. Del que es tracta és que es respecti el principi d’ordinalitat sense que el model perdi la capacitat redistributiva, però evitant, això sí, que Catalunya passi de ser la tercera comunitat en termes de capacitat fiscal a la desena després d’aplicar els mecanismes de solidaritat, la catorzena si es té en compte el diferent nivell de preus.

Article publicat a La Vanguardia, el 19 de juny de 2024

Joan Ridao
Director del Institut d’Estudis de l’Autogovern