André Lecours, catedràtic, Escola d’Estudis Polítics, Universitat d’Ottawa. Més informació sobre l’autor: https://uniweb.uottawa.ca/network/profile/members/809

El moviment secessionista del Quebec és una constant en la política canadenca i és àmpliament conegut fora del país. Però per a sorpresa de la majoria de canadencs i dels observadors internacionals, en els darrers anys ha sorgit a Alberta, una província petroliera de l’oest del país, un segon moviment que aspira a la independència. D’on sorgeix aquest moviment? Què vol? Quines són les seves manifestacions polítiques? Com el gestiona el Govern canadenc?

A les províncies de l’oest —Manitoba, Saskatchewan, Alberta i la Colúmbia Britànica— hi ha hagut històricament un sentiment de desafecció. L’anomenada desafecció de l’oest (Western alienation), que sempre havia tingut l’epicentre a Alberta, però que també es feia sentir a les altres tres províncies, presentava dos trets principals. En primer lloc, hi havia la percepció que les províncies de l’oest ocupaven una posició marginal en la política i el federalisme canadencs, mancades del pes i la influència de províncies com Ontàrio i el Quebec. Aquesta percepció tenia un component demogràfic —Ontàrio i el Quebec són les províncies més poblades— que es traduïa en una realitat política: la majoria dels escons de la Cambra dels Comuns han correspost al Canadà central. A més, com que Alberta i, en menor mesura, les altres tres províncies donaven suport al Partit Conservador en l’àmbit federal, sovint s’han trobat amb governs federals que no consideraven afins, atès que el Partit Liberal del Canadà ha dominat la política canadenca des de la creació de la federació. En segon lloc, a les províncies de l’Oest també s’ha estès la percepció que el conjunt del Canadà es beneficia dels recursos naturals de les províncies occidental, tot i que, constitucionalment, aquests recursos pertanyen a les províncies. De fet, quan Alberta, Saskatchewan i Manitoba es van incorporar a la federació, cadascuna en el seu moment, no se’ls va reconèixer la plena titularitat dels seus recursos naturals. El Govern federal argumentava que l’extensió del ferrocarril cap a l’oest que estava duent a terme, li donava dret a controlar aquests recursos com a compensació. Tot i que aquesta qüestió es va resoldre el 1930, les polítiques federals que van seguir al descobriment de petroli a Leduc (Alberta) van indignar els habitants de l’oest, especialment els d’Alberta. Per exemple, a principis de la dècada de 1980, el Govern federal liberal de Pierre Trudeau va establir el Programa Nacional d’Energia (National Energy Program) que consistia a mantenir els preus del petroli i del gas natural molt per sota dels preus internacionals, una política que beneficiava el sector manufacturer d’Ontàrio, però perjudicava Alberta com a província productora de petroli.

A la dècada de 1980, la desafecció de l’oest es va traduir en la creació d’un partit polític federal amb base a l’oest, el Partit Reformista (Reform Party), que pretenia augmentar la influència de les províncies occidentals en la política canadenca. Amb el lema “L’Oest vol ser-hi” (“The West Wants In”), el Partit incidia clarament en aquest objectiu. Quan aquest projecte va fracassar, atès que els reformistes no van aconseguir formar un govern federal, Alberta, en particular, va intentar protegir-se del que els seus dirigents consideraven ingerències en els afers de la província per part d’un govern federal liberal que no els era afí.

El moviment secessionista actual deriva de la desafecció de l’oest, però és qualitativament diferent. Tres factors van transformar el sentiment tradicional de desafecció de la part occidental del país en un moviment secessionista a Alberta. El primer van ser els governs de Justin Trudeau, que semblaven estar completament desconnectats de la cultura política de centredreta d’Alberta. El programa de Justin Trudeau de lluita contra el canvi climàtic, de reconciliació amb els pobles indígenes i de polítiques progressistes, com ara les d’equitat, diversitat i inclusió, va fer que tant ell com el Govern federal liberal fossin extremament impopulars a Alberta. De fet, es considerava que aquests governs eren obertament hostils a Alberta i que en pretenien destruir l’economia basada en el petroli. El segon factor va ser la pandèmia, que va exacerbar la predisposició antiestatista (libertarian) d’alguns habitants d’Alberta i la va transformar en una intolerància absoluta envers qualsevol presència federal a la província. El tercer és el trumpisme. Les idees polítiques procedents dels Estats Units que denigraven les institucions polítiques tradicionals i les elits, així com els experts, van alimentar la percepció que la federació canadenca no només no funcionava, sinó que era il·legítima. El secessionisme és la manifestació política del trumpisme en una província rica, productora de petroli i ideològicament de centredreta.

El moviment secessionista és singular perquè no es fonamenta en una identitat nacional —els habitants d’Alberta no s’identifiquen com a nació i, fins i tot entre els secessionistes, el sentiment de pertinença al Canadà és fort, encara que habitualment es tracta d’un Canadà del passat— i també perquè cap càrrec electe d’àmbit federal o provincial no dona suport de manera clara i oberta a la independència. El moviment secessionista és un autèntic moviment de base que ha aconseguit penetrar en el partit dominant a Alberta, el Partit Conservador Unit d’Alberta. Mitjançant un mecanisme de petició ciutadana, es va forçar el Govern conservador d’Alberta a sotmetre a votació una pregunta sobre el futur polític i constitucional de la província. Tot i que la petició presentada pels dirigents secessionistes incloïa una pregunta clara sobre la independència, els tribunals van dictaminar que aquesta pregunta era inconstitucional perquè no s’havia consultat els pobles indígenes de la província. A més, la petició secessionista va competir amb una petició rival que pretenia preguntar als habitants d’Alberta si volien que la província continués formant part del Canadà. Finalment, el 19 d’octubre de 2026, en una consulta que incloïa nou preguntes més sobre polítiques públiques i possibles reformes constitucionals, es va preguntar als ciutadans d’Alberta si preferien que la província continués formant part del Canadà o si volien que el Govern d’Alberta celebrés un referèndum sobre la independència. En resposta a aquesta pregunta, el 24 % de la població d’Alberta va manifestar que volia un referèndum sobre la independència. Les enquestes fetes abans de la votació suggerien que una part dels qui estaven disposats a reclamar un referèndum d’independència només volia, en realitat, enviar un missatge a per expressar el descontentament amb el Govern federal i la federació, mentre que d’altres es plantejaven l’annexió de la província als Estats Units. Es considera de manera generalitzada que la popularitat a Alberta del primer ministre Mark Carney i el seu posicionament favorable al sector petrolier han reforçat el suport a la permanència al Canadà. Aquest posicionament ha inclòs l’anunci de la construcció d’un nou oleoducte que transportaria el petroli d’Alberta fins a la costa oest del Canadà per exportar-lo a l’Àsia.

Un cop celebrat el referèndum, és interessant preguntar-se quines són les perspectives a llarg termini del moviment secessionista d’Alberta. El moviment ha demostrat la seva força obligant el Govern provincial a prendre en consideració l’objectiu de la independència, però la primera ministra d’Alberta, Danielle Smith, ha afirmat ara que les persones que vulguin promoure activament la independència ja no són benvingudes al Partit Conservador Unit. A més, el baix grau d’institucionalització del moviment i la fragmentació del lideratge el fan força vulnerable als vaivens de la política. El desenvolupament i l’impacte del moviment secessionista d’Alberta en la política de la província i del Canadà han estat, sens dubte, espectaculars, però ben bé podrien ser efímers.

Alberta: the other secessionist movement in Canada.

André Lecours, School of Political Studies, University of Ottawa.

The Quebec secessionist movement is a mainstay in Canadian politics and widely known outside the country. To the surprise of most Canadians as well as international observers, a second movement seeking independence has developed in recent years in the Western oil-producing province of Alberta. Where does this movement come from? What does it want? What are its political manifestations? How is it managed by the Canadian government ?

There has been in the Western provinces (Manitoba, Saskatchewan, Alberta, and British Columbia) a historical sense of alienation. So-called Western alienation, which always had its center in Alberta but was felt in the other three provinces as well, had two main features. First, there was a sense that Western provinces were at the margins of Canadian politics and federalism, lacking the clout and influence of provinces such as Ontario and Quebec. Such sense had a demographic component (Ontario and Quebec are the most populous provinces), which translated into a political reality whereby most of the seats in the House of Commons have been in Central Canada. In addition, because Alberta, and to a lesser degree the other three provinces, favored the Conservative Party at the federal level, they saw few federal governments they considered friendly, as the Liberal Party of Canada has dominated Canadian politics ever since the creation of the federation. Second, there has also been a sense in the West that Canada profits from the natural resources of Western provinces, even if these resources constitutionally belong to the provinces. Indeed, when Alberta, Saskatchewan, and Manitoba each joined the federation, they were not given full ownership of their natural resources; the federal government argued that extending westward the railway meant that it could control these resources as compensation. Although this issue was solved in 1930, future federal policies following the discovery of oil in Leduc, Alberta, angered Westerners, particularly Albertans. For example, the Pierre Trudeau federal Liberal government established a National Energy Program in the early 1980s that consisted in keeping oil and natural gas prices well below international market, a policy that helped the manufacturing sector in Ontario but hurt oil-producing Alberta.

Western alienation translated in the 1980s into the creation of a federal political party based in the West, Reform Partry, that sought greater influence of Western provinces in Canadian politics; its slogan, “The West Wants In”, was very much representative of this objective. When this enterprise failed, as Reform was unable to form a federal government, Alberta, in particular, sought to insulate itself from what its leaders felt were federal intrusions into Alberta’s affairs by an unfriendly federal Liberal government.

The contemporary secessionist movement is an outgrowth of Western alienation but it is qualitatively different. Three things changed the traditional sense of alienation in the Western part of the country into a secessionist movement in Alberta. The first was the governments of Justin Trudeau, which seemed completely out of step with the right-of-center political culture of Alberta. The Justin Trudeau agenda of fighting climate change, reconciliation with Indigenous peoples, and progressive policies, for example, of equity, diversity, and inclusion, made him and the federal Liberal government extremely unpopular in Alberta. In fact, these governments were viewed as outright hostile towards Alberta and as seeking to destroy its oil-based economy. The second was the pandemic, which exacerbated the libertarian predisposition of some Albertans and morphed it into outright intolerance of any federal presence in Alberta. The third is Trumpism. Political ideas coming from the United States that decried traditional political institutions and elites as well as experts fed feelings that the Canadian federation was not only broken but illegitimate. Secessionism is the political manifestation of Trumpism in a wealthy, ideologically right-of-center oil-producing province.

The secessionist movement is unusual because it is not anchored in nationhood (Albertans do not identify as a nation and, even among secessionists, attachment to Canada is strong, although typically it is a Canada of the past) and also because no elected official at the federal or provincial level clearly and openly supports independence. The secessionist movement is a real grassroots movement that was able to penetrate the dominant party in Alberta, the United Conservative Party of Alberta. As a result of a mechanism of petition, it was able to force the Conservative Alberta government to ask a question on the political and constitutional future of the province. Although the petition put forward by secessionist leaders featured a clear question on independence, courts ruled that this question was unconstitutional since no consultation was done with the province’s Indigenous peoples. Moreover, a rival petition seeking to ask Albertans if they wanted the province to remain in Canada competed with the secessionist petition. In the end, along with nine other questions on public policy and potential constitutional reforms, Albertans were asked on October 19, 2026 if they preferred that the province remain in Canada or if they wanted the Alberta government to hold a referendum on independence. To that question, 24% of Albertans answered that they wanted a referendum on independence. Polling conducted before the vote suggested that some Albertans who were ready to ask for an independence referendum, in fact, simply wanted to send a message to Ottawa about their dissatisfaction towards the federal government and the federation while some others were contemplating annexation of the province to the United States. The popularity in Alberta of Prime Minister Mark Carney and his pro-oil position, which has included announcing the construction of a new pipeline that would take Alberta oil to Canada’s West coast in order to be exported to Asia, is widely viewed as having positively impacted the defence of Canada in Alberta

In the aftermath of the referendum, the question of the long-term prospects of the Alberta secessionist movement is an intriguing one. The movement has shown its power by forcing the provincial government to consider its objective of independence but Alberta Premier Danielle Smith has now said that people who want to actively promote independence are no longer welcome in the party. Moreover, the low level of institutionalization of the movement, as well as its fragmented leadership, renders it quite vulnerable to the vagaries of politics. The development and impact of the Alberta secessionist movement on the politics of the province and of Canada were no doubt spectacular but could very well be short-lived.

L’Institut d’Estudis de l’Autogovern va presentar dimarts passat al Palau Centelles l’Informe d’Autogovern 2025, un estudi que analitza l’evolució institucional, econòmica, social i competencial de Catalunya durant l’últim any.

El director de l’IEA, Xavier Arbós, va obrir l’acte mencionant la importància de l’exercici de revisar les competències que configuren el marc competencial i l’autogovern de Catalunya. Per això, va destacar el paper clau que juga l’institut “Des de l’IEA volem continuar aquesta tasca d’avaluació i revisió, amb la mirada posada a la millora constant de les polítiques públiques que es posen en marxa des de l’entorn institucional de la Generalitat.”

L’acte de presentació, que portava per títol “Consolidar el creixement, incrementar el benestar”, va comptar amb una taula rodona en què van participar l’economista i catedràtic d’economia financera de la UPF-BSM, Oriol Amat, la directora de la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili, Maria Victòria Forns Fernández, i l’investigador de la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili, Ángel Belzunegui Eraso, amb Joan Maria Morros Cuadras com a moderador.

Els diferents ponents van destacar com el fort dinamisme de l’economia catalana no s’acaba traduint necessàriament en benestar i cohesió social. Amat va posar èmfasi en el creixement sostingut que està vivint Catalunya i la internacionalització de la seva economia.

Per la seva banda, Ángel Belzunegui va repassar els serveis socials analitzats en l’informe i va destacar que Catalunya ha millorat els índexs de pobresa, però no s’ha reduït la pobresa severa, que és on es concentra la població vulnerable. Finalment, Maria Victòria Forns, va fer valdre la fortalesa del món local, però va advertir que cal reforçar tant el finançament com les plantilles de serveis socials per continuar reduint la pobresa.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, que va estar acompanyat a l’acte pel conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, va ser l’encarregat de cloure l’acte. El president va valorar la importància de l’autogovern en àmbits com l’habitatge, l’educació, la sanitat i Europa, entre d’altres “volem el màxim autogovern, per exercir les competències amb rigor, responsabilitat i sentit de país”.

A més, va reivindicar l’informe autogovern com una iniciativa pionera a l’Estat, que s’ha convertit en un document rigorós i estratègic amb la mirada posada al futur.

Amb aquesta quarta edició de l’informe autogovern l’Institut d’Estudis d’Autogovern reafirma la seva voluntat de revisar i analitzar el marc competencial i l’autogovern de Catalunya per entendre la seva evolució i contribuir a afrontar els reptes de futur amb més eines i coneixement.

Pots recuperar l’acte de presentació aquí i descarregar l’informe complet.

Les persones que alerten d’irregularitats exerceixen un paper fonamental en la detecció i la correcció de conductes contràries a la legalitat. Però perquè aquesta funció sigui efectiva, cal que puguin comunicar els fets amb garanties i sense por de patir represàlies.

Aquesta és la qüestió que aborda el volum 20 de la col·lecció IEA, El sistema de compliment normatiu amb protecció efectiva de persones alertadores, d’Òscar Capdeferro. L’obra analitza el marc normatiu actual de protecció de les persones alertadores, els canals de comunicació d’infraccions i els mecanismes necessaris per avançar cap a sistemes més eficaços de prevenció, detecció i correcció d’incompliments.

Més enllà de l’anàlisi jurídica, el llibre ofereix una reflexió sobre com construir organitzacions més íntegres, transparents i compromeses amb el compliment normatiu, i planteja propostes per reforçar la protecció de les persones que contribueixen a fer aflorar males pràctiques i casos de corrupció.

Podeu trobar el llibre aquí i descarregar-lo gratuïtament.