Una llei electoral catalana per al segle XXI

Aquest passat dimarts, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb el Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, l’Associació Catalana de Ciència Política i la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament, va organitzar el seminari “Elements clau per a un disseny electoral. El cas de Catalunya”. L’acte, que va tenir lloc a les 17 hores a la Sala d’Actes del Palau Centelles, va ser seguit per un centenar de persones entre la modalitat presencial i en línia.

La sessió la van iniciar el Sr. Joan Ridao, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, juntament amb el Sr. Jordi Pacheco, president del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, i el Sr. Joan Josep Nuet, director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament de la Generalitat de Catalunya. Tots tres van contribuir amb les seves intervencions a introduir la temàtica de l’acte, tot assenyalant, des de diferents perspectives, què cal esperar que reguli una llei electoral en el segle XXI, quins són els elements essencials i quines són les perspectives sobre el tema a Catalunya.

Seguidament, es va iniciar la taula rodona que constituïda l’element central de la jornada, moderada per la cap de l’Àrea de Recerca de l’IEA, la Sra. Mireia Grau. Aquest bloc es va dividir en dues parts: una primera on cadascun dels participants aportava una mirada pròpia en relació amb la problemàtica per configurar un nou sistema electoral Catalunya; i una segona dedicada a l’exposició de la solució defensada per cadascun d’ells.

El primer ponent en intervenir va ser Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es va mostrar crític amb la situació actual i va destacar la necessitat de tenir una llei electoral catalana “que es centri en incrementar les relacions entre els electors i els elegits, que fomenti la participació i que contribueixi a reforçar el sentiment de comunitat política”.

Seguidament, Joan Botella, catedràtic emèrit de Ciència Política de mateixa Universitat, va exposar les característiques que tenen els sistemes electorals de les democràcies contemporànies, tot destacant la importància que té la intervenció del poder judicial en temes electorals, considerant que “és un element molt important, és un element del qual n’hem tingut una manifestació a Catalunya i del qual crec que en podrem tenir algunes més”.

Per la seva banda, Jaume Magre, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, va parlar del distanciament dels individus amb les institucions polítiques. També va destacar que una manera de solucionar-ho és canviant la llei electoral, però que per fer-ho “no es poden tenir en compte els càlculs partidistes, sinó que s’ha de fer de manera que quedi ben representada la societat i el territori català, tenint en compte els canvis demogràfics”.

Montserrat Nebrera, professora de Dret Constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya, va ser la següent intervenir per referir-se a la dificultat de canviar el sistema electoral “ja que hi ha molts interessos”. Per Nebrera cal posar l’ull en els partits polítics. Va tancar el primer torn de la taula rodona Josep Maria Reniu, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Reniu va observar les diferents dificultats que hi ha en acordar un sistema electoral propi i va desenvolupar tres grans qüestions on s’ha d’incidir, a saber, “complir al mandat estatutari de representació proporcional i adequada de totes les zones del territori, modernització del sistema electoral i donar resposta a les necessitats del territori”.

Seguidament, el professor Argelaguet va inaugurar el segon torn d’intervencions per proposar “un sistema proporcional personalitzat, similar a l’alemany, però afegint-hi el mecanisme del membre addicional, del sistema electoral escocès, per tenir un parlament sense problemes d’escons sobrevinguts”. En la mateixa línia, va afegir que, a nivell de composició, s’haurien de “mantenir els 135 diputats, on els ciutadans tindrien un vot en el seu territori i un en llista nacional, mitjançant 68 circumscripcions uninominals i 67 diputats escollits en llista nacional a partir del sistema del membre addicional”.

El professor Botella va tenir un discurs diferent, més crític, destacant que “o ens comencem a plantejar problemes gruixuts amb la llei electoral o no ens en sortirem, [ja que] si cadascú proposa un sistema concret, no aconseguirem res”, una mirada que va compartir el professor Magre, qui va parlar de la necessitat de modernitzar-se, atenent a què “la concepció d’adaptar-nos al territori ha canviat molt […]. S’ha de deixar d’insistir en les 68 circumscripcions uninominals, hi ha molts territoris que cada cop tenen menys població i d’aquí a deu anys no en tindran”.

La penúltima participació la va fer la professora Nebrera, per a la qual “s’ha d’aconseguir que s’acoti el sistema de partits a la realitat dels territoris […]. Que ho facin tot a la gran metròpoli, serà la fi del propi sistema”. Seguidament, el professor Reniu, seguint amb la idea de la modernització, va tancar la sessió dient que “és obligat dotar-se d’una administració electoral permanent, que assumeixi i potenciï la cultura política dels ciutadans”. També va afegir que “això es pot fer a partir d’una llei electoral que cobreixi tots els aspectes, o mitjançant un pla B, pragmàtic, que serveixi per avançar mentre no s’arriba a acords, que se centri en temes d’urgència (per exemple, control de les despeses electorals) on hi pugui haver un consens”.

L’acte va acabar amb un breu debat obert entre els ponents i els presents a la sessió. El seminari es pot recuperar de manera íntegre al canal YouTube de l’Institut. També, es poden recuperar totes les imatges de l’acte al compte d’Instagram de l’Institut.

El sistema electoral americà: una perspectiva a tomb les ‘midterm elections’

Finalment, després de dies d’espera, ja sabem qui ha guanyat les midterm americanes, les eleccions que es fan a mig mandat presidencial. Els demòcrates s’han assegurat dos anys més de control del Senat ―falta de saber encara quina majoria tindran, ja que el 6 de desembre hi ha segona volta a l’estat de Geòrgia― i els republicans controlaran la Cambra de Representants. Aquestes eleccions condicionen la segona part del mandat del President, en la mesura que les polítiques que pugui dur a terme queden condicionades per la composició de les dues cambres del Congrés.

Els americans estan cridats a les urnes el primer dimarts després del primer dilluns de novembre cada dos anys. A diferència del que passa a Espanya, els americans poden arribar a votar molts càrrecs polítics en un mateix dia: el President, una part dels membres del Senat, els membres de la Cambra de Representants, governadors estatals, vicegovernadors estatals, fiscals generals estatals, secretaris generals dels estats, jutges estatals, alcaldes, tribunals locals…  De totes aquestes eleccions, les més transcendentals són les relatives a les institucions federals. El President, el Senat i la Cambra de Representants s’escullen de forma directa ―si bé, en el cas del President amb la intermediació del Col·legi Electoral―, per sufragi universal i majoria simple ―tenint en compte que les circumscripcions per a les dues cambres són unipersonals.   

Pel que fa al President, la ciutadania pot votar a un dels candidats que es presenten a nivell nacional ―normalment un demòcrata i un republicà, encara que pot haver-hi altres opcions, normalment amb poques possibilitats, tot i que, en ocasions, aconsegueixen una certa notorietat com ara Ross Perot l’any 1992 o Ralph Nader l’any 2000―. El que defineix al guanyador no és el global de vots que han aconseguit a tot el país, com seria el cas de França, sinó que ho determina el número de vots aconseguits per estat. Cada estat funciona com una circumscripció, i cadascuna d’aquestes té un número d’electors assignats, que configuren el Col·legi Electoral. Aquest número és resultat de sumar el nombre de senadors (que sempre és dos) més el nombre de representants que té aquell estat a la càmera de representants (que com a mínim és un).

Actualment, el Col·legi Electoral està format per 535 electors estatals més tres del Districte de Columbia, el qual, en la mesura que no és un estat, no té ni senadors ni representants a la cambra baixa del legislatiu, això és, un total de 538 electors. Cal deixar clar que aquests electors no tenen perquè ser els senadors o congressistes que representen als estats a les càmeres legislatives, sinó que pot ser qualsevol persona afí al partit que recolza el candidat amb un càrrec representatiu. Amb aquest sistema, el candidat que supera la barrera dels 270 electors esdevé president, un fet que defineix molts cops l’estratègia de campanya dels candidats, ja que sempre interessa més guanyar als estats grans amb més electors i consumir més recursos on els resultats són incerts que allà on hi ha un pronòstic ben definit. Aquesta fórmula d’elecció fa que alguns cops el candidat més votat no acabi sent el guanyador, com va succeir el 2016 amb Donald Trump i Hillary Clinton.

Pel que fa al sistema d’elecció del legislatiu federal, varia en funció de cada cambra. El Senat americà està format per cent senadors ―dos per estat― més el Vicepresident dels Estats Units, que el presideix. El mandat de cadascun dels senadors té una durada de sis anys, amb la possibilitat de ser reelegits sense límit. Cada dos anys es convoquen eleccions on es decideix un terç de la cambra. Aquestes votacions es fan mitjançant un sufragi universal de majoria simple on totes les persones inscrites al cens electoral de l’estat en qüestió poden votar un dels candidats que s’hi presenten. Les úniques excepcions són a Geòrgia i Louisiana, on s’ha de superar el 50% dels vots per tal de ser escollit, i en cas de que això no passi ―normalment perquè hi ha un tercer candidat independent que ha obtingut vots, una pràctica molt habitual en les eleccions al Senat, on no cal ser d’un partit per presentar-se― es fa una segona volta 28 dies després de les primeres eleccions, on s’hi presenten els dos candidats més votats en la primera volta i guanya qui obté la majoria, un sistema equivalent al que s’utilitza a França.

Per altra banda, la Cambra de Representats està formada per 435 membres, que són escollits en la seva totalitat cada dos anys. L’elecció s’organitza per circumscripcions uninominals que es delimiten aquí de manera proporcional a la població. D’aquesta manera, quanta més població tingui l’estat, més districtes té ―i més representants pot escollir―, encara que tots els districtes han de tenir una població similar. El sistema d’elecció, com passa al Senat, també funciona per majoria simple i, en tot cas, els electors, com és la norma als Estats Units, s’han d’inscriure per poder votar. Atès el sistema d’elecció, tant els congressistes, nom amb el que es designa popularment els membres de la Cambra de Representants, com també els Senados es troben sovint amb la dicotomia de decidir si actuen d’una forma beneficiosa la circumscripció a la que representen o ho fan seguint les directrius partidistes.

Contràriament al Senat, on la circumscripció electoral és l’estat, en el cas de la Cambra de Representants, els districtes es van actualitzant en funció del cens, per aconseguir preservar la proporcionalitat davant dels canvis demogràfics. La decisió, que ha de ser ratificada pel Tribunal Suprem, és, en el fons, política i, per tant, sempre desperta crítiques del partit que en surt més perjudicat. Aquest sistema, recorda al del Congrés dels Diputats, on el prorrateig es fa abans de cada elecció en funció de la població de cada província; un fet que no es produeix per exemple a Catalunya, on, tal i com destaca Macià Serra al treball “Els efectes del sistema electoral a Catalunya en perspectiva comparada”, publicat dintre de la Col·lecció PaperClip, que edita l’IEA, “les eleccions al Parlament hi ha un nombre prefixat d’escons”. En tot cas, el sistema electoral determina en bona part la configuració de l’opinió pública, el disseny de les polítiques i la cultura institucional d’una determinada comunitat. Per aquest motiu, cal plantejar-se fins a quin punt els seus efectes són beneficiosos o cal plantejar-se una modificació, que sempre es costosa.

Per mantenir un debat sobre això en el cas de Catalunya, el proper dimarts 29 de novembre, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb el Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, l’Associació Catalana de Ciència Política i la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament, organitza el seminari “Elements clau per a un disseny electoral. El cas de Catalunya”. L’acte pretén revisar què cal esperar que reguli una llei electoral en el segle XXI, quins són els elements essencials i quines són les perspectives sobre el tema a Catalunya.

El seminari s’iniciarà amb la ponència inaugural de la Dra. Holly Ann Garnett, codirectora de The Electoral Integrity Project. Seguidament es passarà a un debat en format de taula rodona per tractar el cas de Catalunya, on hi participaran Jordi Argelaguet, professor de Ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona; Joan Botella, catedràtic emèrit de Ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona; Jaume Magre, professor de Ciència política de la Universitat de Barcelona; Montserrat Nebrera, professora de Dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya; i Josep Maria Reniu, professor de Ciència política de la Universitat de Barcelona. El debat serà moderat per Mireia Grau, cap de Recerca de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern.

Per assistir a l’acte, cal inscripció prèvia mitjançant el formulari d’inscripció disponible al web de l’Institut. També, s’emetrà en directe a través del canal de Youtube de l’IEA i es farà un seguiment del més destacat al perfil de Twitter.

150 anys del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, defensor de la recuperació del dret públic català

Enguany es commemora el cent-cinquantè aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, un dels iuspublicistes més destacats del primer terç del segle XX, compromès amb la recuperació de l’esperit del dret públic de Catalunya després de la seva desaparició amb el Decret de Nova Planta. Maspons i Anglasell va estar actiu justament en el moment en què la recuperació de l’autogovern de Catalunya —primer, amb la Mancomunitat; i, després, amb la recuperació de la Generalitat— permetia novament la producció de dret públic. Amb la seva obra d’aquell període històric i un context de consolidació del positivisme legalista en el context del dret continental, Maspons i Anglasell va tornar a les fonts premodernes del dret públic de Catalunya per afirmar les limitacions del poder polític davant del costum consolidat pels usos populars, en una línia similar al que succeeix a la common law i la tradició jurídica anglesa.

Maspons i Anglasell va néixer a Barcelona l’any 1872, però va mantenir un vincle profund amb les seves arrels familiars a Bigues, al Vallès Oriental, on hi tenia la casa pairal i on va morir l’any 1966. Precisament, el municipi de Bigues i Riells, va acollir el passat dia 23 de juliol l’acte commemoratiu de l’efèmeride, organitzat pel Col·lectiu Maspons i Anglasell i l’Ajuntament, que va comptar amb la presència del Conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent i Ramió. El Col·lectiu, constituït l’any 2017, té com a finalitat preservar-ne el llegat i impulsar la reflexió contemporània sobre el dret públic català.

Actiu en diversos camps, entre els quals, de manera destacada, en l’àmbit de l’excursionisme, Francesc Maspons i Anglasell fou el Director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, circumstància a través de la qual va aprofundir l’estudi en relació amb el dret públic previ a l’ensulsiada de les institucions catalanes el 1714. Així, va pronunciar la lliçó inaugural del curs 1917-1918 a la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, amb el títol de “La reivindicació jurídica de Catalunya”, en la qual ja assenyalava la limitació del dret escrit que havien defensat històricament les Corts Catalanes en benefici del costum i contra el cesarisme, circumstància que, d’acord amb el seu criteri, constituïa no només una caracterització del dret històric, sinó un camí de futur, malauradament interromput amb el final de la Guerra de Successió, però recuperable en el context del nou règim d’autogovern.

Aquesta visió va inspirar sempre la seva interpretació en relació amb les possibilitats del restabliment de l’autogovern des d’un punt de vista jurídic, desconfiat en relació amb les implicacions del mecanicisme positivista, el qual, en última instància, encloïa una voluntat absoluta del sobirà que el principi de legalitat velava amb prou feines. Les seves idees, certament, partien d’una concepció tradicionalista del dret, però, en tot cas, es projectaven cap al futur amb el mateix esperit pragmàtic i liberal que caracteritza els sistemes de common law, on la conservació de les institucions jurídiques tradicionals ha estat sempre un antídot contra els excessos de la voluntat sobirana i una garantia per als drets de les persones, com demostra a bastament la història constitucional anglesa.

El compromís de Maspons i Anglasell amb la recuperació i el desplegament de l’autogovern es va mantenir en temps de la Segona República, on va esforçar-se per defensar que la Generalitat restaurada era el resultat d’un acte polític originari que es relacionava amb l’exercici amb el dret a l’autodeterminació que havia presidit la fundació dels nous estats europeus a resultes del final de la Primera Guerra Mundial. Així mateix, també va sostenir el vincle entre noves institucions republicanes i les tradicionals d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta en el dictamen que va escriure amb motiu de la tramitació de l’Estatut de Núria davant de les Corts de la República Espanyola, titulat “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”.

Aquest dictamen va donar lloc a un acte commemoratiu del norantè aniversari de la seva publicació, que es va dur a terme a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 23 de febrer. En aquell acte, un seguit de ponències, a càrrec de Lluís Duran i Solà, Josep Cruanyes i Tor, Ferran Armengol Ferrer i Jordi Jaria-Manzano, van contribuir a posar en context i projectar en el present aquell treball, que va ser l’aportació més significativa de Maspons i Anglasell en temps de la Segona República i que recull en bona part les perspectives que havia adquirit com a membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions, del qual en va formar part entre 1926 i 1933.