Com ha influït la COVID-19 en l’apreciació de l’autogovern

L’Institut d’Estudis de l’Autogovern ha publicat el número 4 de la col·lecció PaperClip, elaborat per Berta Barbet Porta, tècnica de recerca a l’Institut i doctora en Ciències polítiques per la Universitat de Leicester, sota el títol de Gestió de la COVID-19 i preferències de (des) centralització a Catalunya es centra en com les percepcions sobre la pandèmia van posar en crisi els suports de la presa de decisions descentralitzada, perquè “la coordinació entre unitats va fallar en els contextos de govern multinivell”.

S’hi veu clarament com van evolucionar les preferències sobre el tipus de gestió de l’emergència sanitària, i com aquestes apreciacions es relacionaven amb el nivell de govern que els ciutadans volien que liderés la presa de decisions. En el context de la situació creada per la pandèmia, l’autora apunta que “les preferències dels ciutadans sobre el lideratge de la gestió de la crisi no van respondre només a factors estructurals com la identitat nacional o la ideologia, sinó que depenia també de percepcions més conjunturals relacionades amb qui creien els ciutadans que trobaria millors solucions en els diferents contextos”.

En tot cas, l’estudi mostra una certa preferència per un lideratge fort en una situació de crisi. D’acord amb això, l’autora conclou que “[l]es preferències sobre l’enfocament i el tipus de lideratge que calia perseguir en la crisi mostren pautes preocupants per als principis de descentralització i d’autonomia”, de manera que, en la seva opinió “perquè els ciutadans mantinguin el seu suport als governs multinivells i segueixin apreciant les bondats de la gestió descentralitzada, una bona coordinació entre governs sembla ser clau”.

Aquest informe aborda des d’una nova perspectiva la qüestió de la governança multinivell en el context de l’emergència sanitària provocada per la pandèmia de la Covid-19, qüestió que, així mateix, ha estat analitzada en l’informe 1/2021 de l’IEA, titulat, Les relacions intergovernamentals en l’Estat autonòmic durant la crisi sanitària de la COVID-19, i en el llibre, editat així mateix per l’Institut, Col·laboració i conflicte entre l’Estat i les comunitats autònomes en temps de pandèmia, que va coordinar el director, Joan Ridao.

Canvi climàtic i descentralització a la Unió Europea

La Sala de Graus del Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili va acollir dimarts dia 20 de setembre el seminari ‘Climate Change Governance in EU Decentralized Member States: A Comparative Review’ (La governança del canvi climàtic en els estats descentralitzats de la Unió Europea: una visió comparativa), organitzat per l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, amb la col·laboració del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona, i Eurac Research. El seminari era un ‘side event’ del Congrés anual de l’European Environmental Law Forum, que es va dur a terme a Tarragona la setmana passada.

L’acte es va centrar en donar resposta a la relació entre els models de distribució territorial del poder i les polítiques públiques en matèria de canvi climàtic en els estats descentralitzats de la Unió Europea, tenint en compte les pautes constitucionals, les diferents regulacions i polítiques, així com les relacions entre els governs nacionals, les unitats regionals i municipals en el disseny i implementació de polítiques d’acció climàtica.

L’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, va inaugurar el seminari, estructurat en dos blocs de ponències, juntament amb el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridao. Els dos blocs de ponències es referien als models federals (Alemanya, Àustria i Bèlgica) i als models regionals (Itàlia i Espanya). Les ponències presentades configuraran la secció monogràfica del número corresponent al primer semestre de 2023 de la ‘Revista d’Estudis Autonòmics i Federals- Journal of Self Government’ (REAF-JSG), que edita l’Institut.

El primer bloc el va moderar Endrius Cocciolo, professor agregat de Dret administratiu de la Universitat Rovira i Virgili. Hi va participar Moritz Reese, investigador a la Helmholtz Zentrum für Umweltforschung (UFZ), d’Alemanya; Maria Bertel, professora de la Universität Graz, d’Àustria; i Matteo Fermeglia, professor associat de Dret ambiental europeu i internacional a la Universiteit Hasselt, a Bèlgica.

La segona taula rodona, també conduïda pel professor Cocciolo, va estar integrada per Manuela Mora, professora de Dret administratiu, de la Universidad de Huelva; i per Mariachiara Alberton, investigadora sènior en Dret ambiental a l’Institute for Comparative Federalism, Eurac Research, de Bozen, Itàlia.

En la seva intervenció, l’alcalde de Tarragona va assenyalar que el canvi climàtic “és el repte més gran del segle XXI” i va destacar la importància de la cohesió social i la sostenibilitat. Per la seva banda, el director de l’IEA va destacar l’entorn de Tarragona, amb les seves característiques singulars, és ideal per hostatjar un debat sobre el canvi climàtic. També va remarcar que sovint “les regions desenvolupen accions més intenses que els estats” i que, en tot cas, ens enfrontem a “reptes ciclopis”. Jordi Jaria, director de la REAF-JSG, va subratllar que el canvi climàtic és una transformació global i va referir-se a la importància de l’acció dels actors territorials en la reversió de les dinàmiques hegemòniques que, moltes vegades, dirigeixen les polítiques dels estats.

En la taula rodona relativa als estats federals, Matteo Fermeglia va referir-se a la manca de coordinació que moltes vegades afecta les polítiques relatives al canvi climàtic en el sistema belga, mentre que Moritz Reese va referir-se a la diversitat de les respostes dels diferents länder i als costos polítics implícits en les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Per la seva banda, Maria Bertel va començar per destacar que el canvi climàtic no està previst com a competència específica en la Constitució federal austríaca per repassar, seguidament, les polítiques en aquest àmbit en els diferents nivells de govern.

En la taula rodona dedicada als estats regionals, Manuela Mora, va referir-se a la notòria conflictivitat entre les institucions centrals de l’Estat i les comunitats autònomes en aquesta matèria, així com a les possibilitats de les segones per incidir-hi a través de les normes addicionals de protecció. Finalment, Mariachiara Alberton, després de descriure sumàriament l’estructura territorial de la República italiana, va referir-se als dèficits significatius de coordinació que afecten les polítiques climàtiques. L’acte va finalitzar amb un viu debat i un recull de les principals conclusions. L’enregistrament del seminari estarà disponible properament al canal de YouTube de l’Institut. També podeu recuperar totes les imatges de l’acte al compte d’Instagram de l’Institut.

El sistema electoral de Catalunya en perspectiva comparada

El sistema electoral de Catalunya és un objecte recurrent de debat, amb diverses temptatives d’aprovar una llei electoral pròpia, tot i que cap s’ha acabat materialitzant, i, de fet, ja ha estat objecte d’atenció en aquest blog. Per contribuir a aquesta discussió, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern publica un nou número de la col·lecció PaperClip, escrit per Macià Serra i titulat Els efectes del sistema electoral a Catalunya en perspectiva comparada. Macià Serra és professor lector de la Universitat de Girona i ha centrat la seva investigació en els àmbits del comportament electoral i la gestió pública.

El treball estudia les darreres dues dècades de funcionament del sistema electoral per al Parlament de Catalunya en comparació amb altres cambres autonòmiques, tot proporcionant al lector una àmplia informació gràfica per veure els diferents efectes de les regulacions electorals, a partir de les limitacions contingudes en l’article 152.1, això és, la proporcionalitat i la representació de les diferents zones del territori.

Això fa que tots els sistemes electorals a cambres autonòmiques tinguin diversos elements en comú: circumscripcions plurinominals, llistes tancades i utilització de la fórmula d’Hondt. Per contra, la resta d’elements del sistema electoral són diferents: la magnitud de la cambra, el nombre i la mida de les circumscripcions, els prorratejos i el llindar d’accés.

Totes aquestes diferències, així com el nombre de partits i la distribució geogràfica del seu suport electoral, són les que acaben generant les diferències entre sistemes electorals que es mostren en l’article. Sigui com sigui, l’estudi constata que els efectes que produeix el sistema electoral del Parlament de Catalunya en termes de valor del vot, proporcionalitat i primes als partits són similars als dels altres parlaments autonòmics.

En tot cas, el treball subratlla que, en el cas del Parlament de Catalunya, hi ha força igualtat en el valor del vot entre circumscripcions i és dels més proporcionals. D’altra banda, si la majoria de sistemes electorals dels parlaments autonòmics i també al Congrés dels Diputats, ofereixen les primes més grans als partits grans d’àmbit estatal, en el cas de Catalunya beneficien a partits grans d’àmbit no estatal.

D’altra banda, l’autor de l’estudi indica que gairebé tots els sistemes electorals que volen representar les diferents zones del seu territori generen una sobrerepresentació de les circumscripcions menys poblades, cosa que, en definitiva, és fruit de la tensió entre proporcionalitat i representativitat territorial que deriva del marc constitucional del règim electoral de les comunitats autònomes.