Després de gairebé una dècada de vigència de la Llei 2/2014, de 25 de març, de l’acció i del servei exterior de l’Estat, el seu impacte en l’acció exterior ha estat notable. Aprovada en un context d’intensa projecció de l’acció de la Generalitat en l’àmbit internacional, associada a les demandes de reconeixement que van donar lloc a la notable mobilització política que culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la llei estatal tenia l’objectiu explícit d’acotar l’acció exterior de les comunitats autònomes, a partir, en particular, de les reserves que suscitava la política catalana en aquest àmbit. Per fer balanç de la situació generada pel marc jurídic estatal al llarg d’aquests anys, DIPLOCAT i l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, amb la col·laboració del Departament de la Presidència i el Departament d’Acció Exterior i Unió Europea, van organitzar una jornada d’anàlisi en la que es va incorporar la perspectiva comparada. L’esdeveniment es va dur a terme el proppassat 5 de maig al Palau de Pedralbes.

En la intervenció inaugural, la consellera Meritxell Serret va anunciar la creació d’un cos d’acció exterior i Unió Europea de la Generalitat, amb la finalitat de reforçar la projecció i la influència de Catalunya a l’exterior i facilitar la promoció dels interessos de la Generalitat al món. A partir d’aquest anunci, es va desenvolupar la part més acadèmica de la jornada, dedicada a l’anàlisi de la Llei d’Acció i el Servei Exterior de l’Estat i els efectes en l’acció exterior de les comunitats autònomes, amb les intervencions de Joan David Janer, professor titular de Dret internacional públic de la Universitat de les Illes Balears, i Esther Zapater, professora titular de Dret internacional públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El professor Janer va posar de relleu que l’aprovació de llei estatal es va ampliar el control del Govern central sobre l’acció exterior de les comunitats autònomes, cosa que va provocar una disminució de l’impuls polític en aquesta matèria una bona part d’elles o bé d’augment de la conflictivitat en relació amb aquelles que l’han mantingut. Per la seva banda, la professora Esther Zapater va assenyalar que la STC 228/2016, de 22 de desembre, va validar bona part de la llei, amb una perspectiva limitativa en relació amb l’acció exterior de les comunitats autònomes. En aquest context, va advocar per superar el paradigma clàssic de diplomàcia i buscar una diplomàcia amb matisos si volem trobar solucions als reptes que tenim.

Seguidament, va desenvolupar-se una taula rodona on es van repassar diferents experiències en relació amb l’acció exterior dels ens subestatals, moderada per Gerard Vives, director general de la Representació del Govern a l’Exterior i de la Unió Europea. Hi van participar Conchi Quintana, directora general d’Acció Exterior del Govern del País Basc; Antoni Vicens, director general de Relacions Exteriors del Govern de les Illes Balears; i, finalment, Lukas Van Damme, cap d’unitat de la Divisió de Cooperació International – Equip de Cooperació Bilateral del Govern de Flandes.

La primera ponent va manifestar que l’eix estratègic principal del seu Govern és posicionar Euskadi en el mon, mentre que Vicens va remarcar la importància del fet insular a l’hora d’articular l’acció exterior. Finalment, el representant flamenc va assenyalar que cal superar les respostes que es gesten des d’una visió estatocèntrica. Els tres ponents van expressar la necessitat de consolidar l’acció exterior no només en l’àmbit de l’UE sinó projectant-la tant en l’espai atlàntic com en l’espai mediterrani.

L’enregistrament de l’acte està disponible al canal de YouTube de DIPLOCAT. També podreu trobar-ne imatges al compte d’Instagram de l’Institut.

El Dr. Professor Marco Aparicio Wilhelmi , professor agregat de Dret constitucional de la Universitat de Girona, va pronunciar dimarts passat la conferència “Drets de la natura, defensa del comú i autodeterminació dels pobles indígenes a l’Amèrica Llatina: aprenentatges per als reptes globals” a la seu de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, en el marc del cicle Autogovern: mirades en un món complex. L’acte va servir per presentar el treball del mateix professor Aparicio titulat El comú com a institucionalitzat transformadora, número 5 de la col·lecció PaperClip, que edita el mateix institut. En el curs de la conferència, enllaçant amb els continguts del treball esmentat es va subratllar la importància la reconstrucció de les relacions de poder en el context de les diverses crisis superposades que afronta la humanitat en el moment present, tot destacant la necessitat de modificar la perspectiva hegemònica en relació amb la natura i avançar cap a formes de relació basades en l’experiència comunitària.

En aquest sentit, el professor Aparicio va assenyalar cal anar més enllà d’allò instituït, atesa l’enorme fragilitat dels drets en el context present, fragilitat que respon a una situació estructural que demana buscar vies de superació. En aquest sentit, tant el treball escrit com la conferència posen de manifest la necessitat d’anar més enllà del diagnòstic, atesa la quantitat d’informació disponible ja sobre les diferents crisis superposades del present, per cercar eines efectives de resposta que permetin una transició justa a una model social adequat a les noves condicions planetàries, context en el qual els comuns adquireixen relleu.

Des d’aquest punt de vista, el Dr. Aparicio, a partir de la construcció del comú, que no només es refereix als béns, sinó també als processos socials, cal avançar en el desenvolupament de microaccions de transformació, ja que no és esperable que aflori un poder constituent amb una capacitat transformadora total. Es tracta, en definitiva, de genera “pràctiques instituents de transformació”. En aquest sentit, el ponent destaca la importància d’un gir ecocèntric a partir de la presa de consciència del valor intrínsec de les relacions no humanes, gir que s’ha posat de manifest en el concepte dels drets de la natura, que ha anat cobrant importància al llarg dels últims tres lustres, a partir del procés constituent equatorià de 2008 i que, fins i tot, ha començat a generar impactes en el nostre entorn més proper, com és el cas de la Llei 19/2022, de 30 de setembre, per al reconeixement de la personalitat jurídica de la llacuna del Mar Menor.

D’altra banda, la conferència també va posar èmfasi en les experiències actuals en la construcció dels comuns, com seria el cas de les comunitat energètiques, i en la importància d’assolir un equilibri adequat entre allò que és públic i allò que és comú, equilibri en el qual és crucial el respecte de la idea de comunitat i, per tant, la contenció dels poders públics per evitar el perill d’absorció dels comuns i la preterició de les experiències comunitàries. Les dificultats en aquest àmbit han estat, per exemple, notòries en el cas del recent (i fracassat) procés constituent xilè. En aquest sentit, el ponent va destacar la importància que té Amèrica Llatina en la construcció teòrica i la praxi relativa a les eines de transformació social, així com també les dificultats que afloren en aquest procés, particularment, en relació amb l’articulació i el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles indígenes. Tot plegat s’analitza de manera panoràmica en el treball escrit.

La conferència completa està disponible en el canal de YouTube de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern en aquest enllaç, mentre que la publicació es pot descarregar des d’aquest altre.

Ja està disponible al web de l’Institut l’anàlisi de la jurisprudència constitucional relativa a l’organització territorial de l’Estat corresponent a l’any 2022, que signa Gerard Martín i Alonso, cap de l’Àrea d’Assessorament sobre l’Organització Territorial del Poder. L’estudi destaca que els processos constitucionals en què es resolen qüestions vinculades a l’autogovern són minoritaris, malgrat que els que es refereixen a Catalunya són nombrosos. D’altra banda, es posa de manifest que l’habitatge es configura com una matèria especialment conflictiva. En tot cas, es constata que el TC es més procliu a acollir les tesis estatals que no pas les plantejades per les institucions autonòmiques i que es fa més freqüent la presentació per part dels tribunals ordinaris de qüestions d’inconstitucionalitat contra les lleis autonòmiques, tot qüestionant-les des de la perspectiva d’un excés d’exercici competencial, i en tercer lloc es fa palesa l’absència de tres processos constitucionals de la pràctica constitucional: els conflictes de competència, les impugnacions i els processos d’execució per a la salvaguarda de les resolucions.

Una part significativa dels processos constitucionals resolen qüestions relacionades amb l’autogovern de Catalunya, un total de 27 sentències que es poden agrupar en cinc blocs: el primer, relatiu a les sentències que resolen els recursos d’empara formulats per 4 ex-membres del Govern de Catalunya contra la sentència del Tribunal Suprem 459/2019, de 14 d’octubre de 2019, que els va condemnar com a autors d’un delicte de sedició i, en el seu cas, malversació de cabals públics, per la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya d’1 d’octubre de 2017; el segon bloc de sentències relatiu als recursos d’empara plantejats per tres diputats al Parlament europeu contra diverses decisions de la Junta Electoral Central i del Tribunal Suprem; un tercer que és el més nombrós i que inclou les sentències dictades pel Tribunal que resolen els recursos d’empara interposats per diputats al Parlament de Catalunya contra diverses decisions adoptades pels seus òrgans President, Mesa i Plenari; el quart bloc, relatiu a les sentències que resolen els recursos d’empara interposats per l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, contra la condemna per desobediència per la negativa a retirar una pancarta del Palau de la Generalitat; i un cinquè bloc que inclou la sentències que resolen els recursos d’empara de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural contra la sancions imposades per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per incompliment de la normativa en la campanya de l’anomenada “gigaenquesta” que es preguntava qui aniria a votar en la consulta del 9 de novembre de 2014.

Totes aquestes problemàtiques plantejades tenen una “naturalesa política que difícilment pot ser resolta pels tribunals penals, del contenciós-administratiu o pel propi Tribunal Constitucional”, ja que “la controvèrsia política no desapareixerà al dictat de les sentències sinó que, previsiblement, continuarà subsistent”, tal com assenyala l’autor del recull. També, s’assenyala que continuen validant-se, sense excepció, totes les decisions adoptades pels òrgans administratius i pels tribunals de les jurisdiccions penals i contenciosa, sense quye els drets de representació política dels recurrents tinguin una consideració especial en els processos constitucionals analitzats, de manera que la doctrina constitucional pot tenir un efecte descoratjador sobre l’exercici dels drets i llibertats fonamentals, com ara els drets de reunió, la llibertat d’expressió i la participació política.

En matèria d’habitatge, la conflictivitat deriva de l’exercici de la competència exclusiva de la Generalitat que topa amb tres grans problemàtiques, d’acord amb l’informe, a saber, “1) la intervenció legislativa i executiva de l’Estat en aquest àmbit material; 2) els dubtes que pot plantejar la compatibilitat de les mesures adoptades en matèria d’habitatge amb el dret de propietat; 3) el control i supervisió constant de les mesures autonòmiques que exerceixen el President del Govern de l’Estat, grups de diputats i senadors, i jutges i tribunals que, a través de la seva legitimació constitucional, acaben impugnant-les”.

També, hi ha dos aspectes controvertits en la interpretació de la jurisprudència constitucional: en relació amb la normativa bàsica i la regla de prevalença. En el primer cas, es considera adequat que un Ministeri pugui deixar sense efecte la voluntat del legislador autonòmic en provocar la inconstitucionalitat sobrevinguda d’una llei autonòmica amb l’aprovació d’una ordre ministerial que modifiqui les bases. Pel que fa a la segona, el TC considera que l’art. 149.3 CE fa referència a tots els conflictes produïts per la contradicció entre les normes de l’Estat i aquelles que les comunitats autònomes hagin aprovat en matèries que no s’hagin atribuït a la seva competència exclusiva.

Finalment, es fa referència a la STC 70/2022, de 2 de juny, que culmina el conjunt de sentències del Tribunal Constitucional que han desautoritzat, en gran mesura, les mesures més rellevants adoptades per les institucions estatals per fer front a la crisi pandèmica de la Covid-19, tot considerant inconstitucional l’atribució a les sales del contenciós-administratiu del Tribunals Superiors de Justícia de la facultat d’autoritzar o ratificar les mesures adoptades d’acord amb la legislació vigent que les autoritats sanitàries, d’àmbit diferent de l’estatal, consideressin urgents i necessàries per a la salut pública, i impliquessin la limitació o restricció de drets fonamentals quan els seus destinataris no estiguessin identificats individualment.