La protecció de la societat davant de la pandèmia i la limitació dels drets: un seminari sobre la jurisprudència constitucional recent

Divendres 17 de desembre, es va dur a terme el seminari “Les sentències del Tribunal Constitucional sobre les declaracions dels estats d’alarma per a la gestió de la pandèmia de la COVID-19” a l’Auditori del Palau de la Generalitat, el decurs del qual es va procedir a una anàlisi dels pronunciaments de l’Alt Tribunal en el context de la crisi sanitària, en concret les STC 148/2021, de 14 de juliol de 2021, i 183/2021, de 27 d’octubre de 2021.

La inauguració de la jornada va anar a càrrec del conseller de Salut, Josep Maria Argimon. Posteriorment, el director del Gabinet Jurídic, va fer autocrítica sobre si hem estat a l’alçada i si hem aportat seguretat jurídica o inseguretat, també, si hem estat capaços d’innovar o no amb els instruments que disposem.

El Dr. Tomás de la Quadra-Salcedo, professor titular de Dret constitucional de la Universidad Autónoma de Madrid, va encarregar-se de la primera ponència, centrada en la primera sentència analitzada, la 148/2021. El professor de la Quadra, va fer referència a la interpretació del concepte material de suspensió d’un dret i la seva intensitat, tot assenyalant la incongruència de fixar tocs de queda sense estat d’alarma. El ponent va discutir la interpretació que ha fet el TC. Seguidament, es va centrar en els vots particulars i, finalment, en com ho han resolt des d’altres tribunals europeus, com el Bundesverfassungsgericht alemany.

Segons el professor de la Quadra, on rau el quid de la qüestió és en la intensitat de la limitació dels drets, que donaria lloc a una suspensió i, per tant, a la necessitat de l’estat d’excepció o, si és el cas, de setge, o bé a restriccions de caràcter ordinari o extraordinàries, en el context de l’estat d’alarma. Segons el ponent, la delimitació es podria fer d’una manera més clara a través de la llei orgànica corresponent.

Mercè Corretja, directora general de Drets i Assumptes Constitucionals, es va mostrar molt crítica i molt preocupada en les sentències, que, segons el seu punt de vista, generen una gran inseguretat jurídica, i va criticar l’argumentació del TC. També va assenyalar que el TC ha basat la seva motivació en una configuració de l’Estat de les autonomies més pròpia de l’any 1981 i que de l’any 2021, quan la matèria de sanitat ha estat competencialment transferida a les CCAA.

Sònia Andolz, directora general d’Administració de Seguretat i professora de Ciència política de la UB, va assenyalar que “hi ha coses que han ajudat a fer una societat més conscient en el procés de decisió de polítiques públiques”, i també es va referir a la comprensió de la seguretat en el doble vessant de security, o seguretat entesa en termes policials, i safety; perquè fa referència altres dimensions de la persona. Pensa que s’ha d’obrir el debat perquè tothom tingui clar quins són els drets fonamentals i millorar en aquest sentit la qualitat democràtica.

Joan Ridao, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, va assenyalar que l’estat d’alarma no és una matèria ex constitutione no reservada a les institucions centrals de l’Estat i que no hi ha clàusules de prevalença que desplacin el paper de les CCAA. En tot cas, planteja problemes d’oportunitat i cal utilitzar-lo com a ultima ratio. questa solució extrema no té parió en altres estats i es singularitza no pel tipus de mesures restrictives que admet, sinó, més aviat, per les alteracions que implica en de la distribució horitzontal i vertical del poder.

Finalment, Hèctor García Morago, magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC va defensar que és millor suprimir el control preventiu en relació amb les mesures adoptades o, en tot cas, que s’atribueixi aquesta funció a un òrgan jurisdiccional. Per que fa a la justificació científica de les mesures, va considerar que no és justifica la “confiança cega” i que cal justificar concretament aquestes mesures en un llenguatge intercanviable més enllà de l’especialitat en què s’ha generat la convicció de la seva necessitat.

En tot cas, el seminari va posar de manifest les incerteses que es generen amb l’aparició d’episodis disruptius no lineals, com pandèmies o esdeveniments meteorològics extrems, que representen un desafiament per a la cultura jurídica hegemònica, basada en un idea molt consolidada de seguretat. En aquest sentit, sembla necessari buscar un nou marc que permeti una garantia adequada dels drets, al mateix temps que el desplegament de les mesures necessàries per respondre a les situacions de crisi que la pandèmia encara pot generar, com es posa de manifest en aquests darrers dies, així com les que poden sorgir en el futur per altres causes.

Racisme institucional i acció legislativa

El 25 de maig de 2020, George Floyd, afroamericà de 46 anys, va morir a conseqüència de l’ofegament al que va ser sotmès per l’agent de policia de Minneapolis Derek Chauvin, que va mantenir el seu genoll sobre el coll del primer durant més de nou minuts. Aquell esdeveniment, enmig de la disrupció social causada per la pandèmia de la Covid-19, va generar tot un seguit de protestes arreu dels Estats Units i, després a escala mundial, que van fer evident l’eclosió d’un moviment global contra el racisme institucional i les pràctiques neocolonials. En aquest sentit, després de les protestes desencadenades per l’homicidi de George Floyd, es va  constatar, en molts àmbits, la necessitat d’una relectura de la història en termes de justícia de reconeixement que contrarestés les narratives de supremacia europea. Un element significatiu d’aquest combat pel relat va ser la retirada per part de les autoritats o la destrucció per part dels manifestants de nombrosos monuments arreu del món honorant personatges destacats del procés de colonització, entre les que destaquen els dedicats a Cristòfol Colom a diverses ciutats dels Estats Units.

Des del temps de la descolonització i la lluita pels drets civils als Estats Units s’havia anat desenvolupant un discurs decolonial que connectava l’àmbit acadèmic amb els moviments socials, però, en realitat, no havia aconseguit penetrar en el mainstream ni impugnar les narratives dominants en relació amb la història recent, particularment, pel que fa al procés d’implantació dels europeus arreu del món i l’expansió de l’economia-món capitalista. Les mobilitzacions en relació amb l’homicidi de George Floyd van contribuir a la difusió d’aquest discurs de reelaboració narrativa, que ha donat lloc a una revisió del passat colonial i una reivindicació de la justícia de reconeixement en relació amb els col·lectius víctimes que n’han estat víctimes, incloent-hi els pobles originaris desplaçats per la colonització europea a Amèrica i a Oceania, així com les comunitats de color discriminades arreu del món.

El combat contra el racisme i les diverses formes de discriminació que se’n deriven, moltes vegades en formes banals, en pràctiques socialment acceptades o en les mateixes dinàmiques de les institucions, ha esdevingut així un element central en el debat polític dels darrers mesos, tot coincidint, així mateix, amb el creixement de forces polítiques que, de manera més o menys explícita, sostenen discursos populistes i autoritaris, advocant per la preservació de les jerarquies històricament establertes i, en particular, bel·ligerants amb els diversos moviments per la igualtat, entre els quals el feminisme i la denúncia del racisme són particularment significatius. En definitiva, la discriminació racial i la deconstrucció de les pràctiques colonials ha esdevingut un tema d’interès per a l’opinió pública arreu del món occidental en el moment present, que interpel·la a les institucions representatives.

En aquest context, el Govern de Catalunya va aprovar la setmana passada la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei contra el racisme. Aquest dilluns dia 13 s’ha obert el procés de participació pública per identificar “la problemàtica, estratègies d’abordatge i mesures concretes d’actuació”, procés que és previst que es tanqui el pròxim dia 16 de maig. A partir de la finalització d’aquest procés participatiu, el Govern hauria d’aprovar el projecte de llei corresponent i iniciar la tramitació parlamentària. La portaveu del Govern ja va avançar en la roda de premsa posterior a la reunió del Consell Executiu que, en tot cas, l’objectiu és elaborar una norma pionera que abordi “racisme en totes les seves variants, no només per combatre aquells episodis concrets que pateixen col·lectius i persones a títol individual sinó també una llei que abordarà el racisme de manera estructural, en totes les seves formes i expressions”.

En aquest sentit, a reserva de quin sigui, finalment, el contingut del projecte de llei, sembla que la perspectiva adoptada encaixa amb les dinàmiques decolonitzadores que han eclosionat recentment en l’opinió pública internacional i, en particular, s’adreça no només a combatre comportaments racistes concrets, molts dels quals ja tenen associada una sanció, en particular a través de l’article 510 del Codi Penal, sinó a afrontar l’existència de pràctiques i relats públics que representen un racisme estructural. Caldrà veure, efectivament, quin acaba essent el contingut final del projecte de llei, com integra aquesta perspectiva transversal i com s’harmonitza amb normes jurídiques ja existents. Des d’aquest punt de vista, atès l’escenari global en el que ens trobem i la intenció manifestada pel Govern, s’hauria de tractar un text normatiu que definís uns principis en la matèria, que promogués normatives sectorials i polítiques afirmatives en relació amb l’existència de biaixos discriminatoris per raó de raça i que identifiqués i, eventualment, modifiqués les regulacions existents que, d’alguna manera, continguessin aquesta mena de biaixos. En tot cas, caldrà veure així mateix quines són les aportacions que el procés de participació pública obert aquesta setmana pot fer al procés d’elaboració del projecte.

Federalisme fiscal a Suïssa

Suïssa és un estat federal compost per 26 cantons, als quals la Constitució federal reconeix la competència en matèria fiscal i tributària, a excepció d’alguns supòsits de tributació que corresponen a la federació. Les competències dels cantons en matèria fiscal estan delimitades, des del 2001, per la Llei federal d’harmonització d’impostos, adreçada a harmonitzar la legislació cantonal en matèria d’impostos directes.

L’extensa autonomia fiscal dels cantons és una conseqüència lògica del procés d’agregació propi de la construcció de l’Estat federal a Suïssa, de manera que les competències originàriament pertanyen als cantons, llevat d’allò que la Constitució federal atorgui a les autoritats federals. En aquest sentit, el poder fiscal estava totalment en mans dels cantons abans de la constitució de l’Estat federal. D’aquesta manera, l’autonomia fiscal cantonal és un element clau en l’articulació constitucional de la Confederació Helvètica, amb arrels històriques profundes que es projecten en el text de la Constitució. La materialització d’aquesta autonomia fiscal cantonal implica la facultat dels cantons de definir el tipus d’impost que es grava, com així com les taxes. En tot cas, l’exercici d’aquesta autonomia fiscal cantonal ve limitada per l’obligació constitucional en el sentit que la càrrega fiscal sobre el contribuent ha de ser proporcional a la seva capacitat econòmica.

El fet que les trajectòries financeres dels cantons siguin mútuament independents és, doncs, inherent al sistema. Així, des del principi, hi ha hagut diferències entre els cantons rics i els pobres. Finalment, en el període històric al voltant de la Segona Guerra Mundial, la federació va començar a implicar-se en la compensació de les diferències cantonals. El 1938 es va introduir el primer programa d’equiparació en forma de subvencions condicionades, amb tipus graduats segons la capacitat tributària dels cantons. Però només el 1958 va ser quan es va introduir l’article constitucional que dota la federació de la competència d’equiparació fiscal de les disparitats entre cantons. Tanmateix, no es va fixar cap objectiu quantitatiu d’augment pel que fa a la pujada de nivell d’ingressos, o bé, dels costos de la prestació de serveis públics que haurien de ser compensats pels cantonals.

Després de l’aprovació de la modificació constitucional esmentada, es va establir un sistema d’equiparació fiscal intercantonal, amb mecanismes com les transferències federals ponderades segons la capacitat financera dels cantons, calculada amb una fórmula que té en compte la capacitat econòmica per càpita, la càrrega fiscal, els ingressos fiscals, així com el cost dels serveis públics prestats.

La transferència dels pagaments dins d’aquest sistema van augmentar constantment i, l’any 2000, ja representava aproximadament el 25% de les despeses federals. No obstant això, el sistema es va mostrar ineficaç a l’hora de reduir les disparitats fiscals entre cantons, de manera que les diferències en les càrregues fiscals entre els cantons van continuar augmentant.

El 1994, un grup d’experts nomenat pel Govern federal va identificar diversos defectes d’aquest sistema d’equiparació financera i va instar reformes importants, que no van arribar fins a bastant més tard. Així, el 2008 es va iniciar un procés de reforma que va culminar en un sistema totalment nou sistema d’equiparació financera el 2008. Buscant eliminar els defectes del vell sistema, el nou sistema es basa en dos pilars: la igualació de recursos (redistribució de recursos financers entre cantons) i la compensació de càrregues, de manera quela federació paga contribucions a cantons que s’enfronten a costos excessius relacionats amb les necessitats d’infraestructures públiques a les grans àrees urbanes o a les regions de muntanya.

En la seva forma actual, el federalisme fiscal suís es caracteritza per tres principis rectors bàsics que equilibren les relacions del complex entramat administratiu intern: el principi de subsidiarietat, el principi d’equivalència fiscal i la democràcia directa. D’acord amb això, no tots els cantons disposen dels mateixos tributs. Així, per exemple, l’impost sobre successions s’aplica a 25 cantons dels 26 i l’impost sobre donacions a 24. Els tributs directes suposen la pràctica totalitat dels ingressos fiscals dels cantons, entre els quals l’impost sobre la renda en constitueix la principal font d’ingressos, seguit per l’impost sobre societats. Per contra, la recaptació per impostos indirectes té un paper gairebé testimonial en el finançament cantonal, ja que la Confederació exerceix en exclusivitat la recaptació dels tributs indirectes més importants, entre ells l’IVA.

Tot i que els ingressos derivats dels impostos directes són la font principal del finançament cantonal, les transferències federals constitueixen un recurs important en els pressupostos cantonals. Entre elles, cal assenyalar que la Confederació transfereix als cantons una participació sobre la recaptació fiscal, destina recursos al fons de compensació intercantonal i subvenciona certes obres i serveis a nivell cantonal.

Aquest darrer mes de maig de 2021 s’ha aprovat en referèndum una reforma del règim fiscal suís, amb l’establiment de novetats importants quant a la tributació, per harmonitzar-lo amb les normes de la Unió Europea, malgrat que Suïssa no en forma part.