Semàfor o Jamaica: la cultura de la coalició a Alemanya i la sempre esperada llei electoral de Catalunya

Després de gairebé dos mesos de la celebració de les eleccions federals a Alemanya, uns comicis històrics que definiran el paisatge polític alemany després de la retirada d’Angela Merkel, les negociacions entre les forces polítiques continuen per definir una coalició que sostingui el successor de la cancellera federal, que està a quaranta dies de superar Helmut Kohl com la persona que ha exercit més temps el càrrec des de la fundació de la República Federal. Bàsicament, dues possibles coalicions es presenten com a futura majoria de govern, a saber, l’Ampel-Koalition, això és la coalició semàfor, definida pel vermell del SPD, el groc del FPD i el verd dels Verds (és clar), o la Jamaika-Koalition, en la que el vermell és substituït pel negre de la CDU per donar lloc a la combinació de colors de la bandera de l’estat caribeny.


Més enllà dels colors, el fet que les coalicions de govern entre diversos partits tinguin un nom propi per a l’opinió pública alemanya mostra fins a quin punt la cultura de la coalició està ben implantada en el país, cultura de la coalició que, més enllà d’altres factors, reposa en bona part en les peculiaritats del sistema electoral alemany, que l’alimenta fins al punt de col·locar les càbales sobre possibles combinacions per formar govern en la mateixa decisió del votant a través de la doble papereta de què disposa. Així, d’acord amb les disposicions de la Llei electoral (Bundeswahlgesetz), l’elector pot, d’una banda, votar un candidat o candidata individual en una de les 299 circumscripcions uninominals en les que la Llei electoral divideix el territori federal (Wahlkreis) i, d’altra banda, votar una llista (Landeslist) en una circumscripció major, en aquest cas, cadascun dels setze Länder que integren la Federació.


D’aquesta manera, l’elector pot decidir el seu vot en funció de les preferències per les persones que es presenten en cada Wahlkreis —la qual cosa prima les forces polítiques més grans—, però també en funció de les seves preferències ideològiques, que es concreten millor en l’elecció de la llista. En tot cas, les dues tries són mútuament independents, de manera que s’estimula la imaginació estratègica del votant, que es projecta sobre les diferents possibles coalicions. En aquest sentit, només durant un breu període a començament de la dècada dels seixanta, hi ha hagut un Govern federal monocolor, a causa de la retirada dels ministres del DP del gabinet Adenauer, que, tot i haver obtingut la majoria absoluta el 1957, va governar en coalició fins al 1960. De tota manera, aquella majoria absoluta ha estat una excepció en la història electoral alemanya. En aquest sentit, cal remarcar la incidència del sistema electoral en la generació d’un paisatge electoral plural, de manera que, per exemple, s’ha abandonat el sistema d’Hondt, que és el que s’aplica a les eleccions al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, per la seva tendència a primar els partits grans en el repartiment.


Aviat farà quinze anys (el pròxim mes de juny) de la publicació de l’Informe per a la Llei Electoral de Catalunya, elaborat per una comissió d’experts creada per l’Acord del Govern de 27 de març de 2007 i presidida per Josep Maria Colomer, uns mesos després de l’aprovació en referèndum de l’Estatut d’Autonomia vigent, circumstància que semblava donar peu a la possibilitat de bastir nous consensos transversals que eliminessin una de les llacunes més notòries de la legislació política catalana, a saber, la manca d’una llei electoral pròpia, essent l’única comunitat autònoma que no en disposa. Precisament, aquell informe explorava el sistema electoral alemany com a alternativa a l’aleshores (i encara ara) sistema utilitzat per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
En una situació de debilitament de les institucions democràtiques en el context de les dinàmiques del capitalisme financer global, que creen les condicions per a la captura del legislador i projecten ombres remarcables sobre la legitimitat de les institucions i la transparència dels processos de presa de decisions, i davant dels dèficits de responsabilitat que s’associen a les llistes tancades i bloquejades, l’elaboració encara pendent d’una llei electoral de Catalunya continua essent una qüestió d’importància cabdal en l’articulació de les institucions d’autogovern. Tot i que, òbviament, els problemes relatius a l’aprofundiment democràtic d’una societat en crisi depassen l’àmbit d’allò que afecta estrictament a les eleccions, tal com apunta l’article 4.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix que els poders públics “han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social”, el cert és que no es poden desconèixer els efectes del sistema electoral en relació amb la legitimació de les institucions, així com pel que fa a la definició dels perfils de les persones que han d’assumir responsabilitats i prendre decisions en el marc d’un sistema polític sotmès a tensions notables en un context de globalització financera i transformació planetària.


En l’Informe de la comissió d’experts de 2007, finalment i tot i que es va tenir en compte, es va optar per una opció diferent del doble vot utilitzat a Alemanya, entre altres coses considerant la dificultat de delimitar districtes electorals uninominals en el cas de Catalunya. La proposta, en relació amb això, consistia en un vot simple sobre una llista, però incorporant el vot preferent entre els candidats i candidates —això és, per tant, el desbloqueig de les llistes electorals—, cosa que permetia singularitzar les persones concretes presents a la llista per a l’elector, provant de combatre així un dels defectes més notoris del sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que és el poc relleu dels components de la llista en la tria de l’elector i, per tant, un dèficit notable des del punt de vista de l’assumpció i l’exigència de responsabilitats.


Òbviament, el disseny del sistema electoral va més enllà de la configuració de l’oferta, en forma de llista o de candidatura uninominal, però, en tot cas, aquesta qüestió concreta, que cobra actualitat en el moment en què es desenvolupen les negociacions per a constituir el pròxim Govern federal a Alemanya, posa de manifest la mancança remarcable que representa, després de més de quaranta anys d’autogovern, la inexistència d’una llei electoral catalana. En aquest sentit, sembla que cal atribuir al sistema electoral una part significativa dels defectes en l’articulació institucional que es puguin produir en un determinat sistema polític, en la mesura que defineix la selecció dels càrrecs representatius i, amb això, les dinàmiques a l’hora de configurar governs i articular eficaçment el seu control polític.


Des d’aquell informe del 2007 i tot les circumstàncies polítiques excepcionals viscudes durant la darrera dècada, el debat sobre l’elaboració d’una llei electoral catalana s’ha perllongat fins al dia d’avui. Diverses forces polítiques han plantejat la necessitat d’abordar aquesta qüestió i, de fet, durant la X Legislatura del Parlament es va admetre a tràmit una proposició de Llei electoral de Catalunya, que va decaure pel finiment de la legislatura. El mes de setembre passat, el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va proposar la constitució d’una ponència conjunta al Parlament per abordar la qüestió, a partir dels treballs parlamentaris realitzats en les legislatures VIII i X, tenint en compte, particularment, l’Informe de la comissió d’experts del 2007.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s