El pròxim dia 18 d’abril, el Doctor Marco Aparicio Wilhelmi, professor agregat de Dret constitucional de la Universitat de Girona, impartirà la conferència ‘Drets de la natura, defensa del comú i autodeterminació dels pobles indígenes a l’Amèrica Llatina: aprenentatges per als reptes globals’. L’acte es durà a terme a les 18h a la sala d’actes del Palau Centelles, seu de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, i forma part del cicle Autogovern: mirades en un món complex, en el qual, des de l’any passat, diversos especialistes han reflexionat sobre la pluralitat política i les tensions territorials en diversos indrets del món —Afganistan, Xile, Brasil—. En el cas de la conferència del pròxim dimarts, la idea és retornar a un àmbit en el que l’Institut ha fet èmfasi darrerament, particularment a través de la secció monogràfica que es va publicar en el número 34 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-Government, això és, l’autodeterminació dels pobles indígenes, en aquesta ocasió, centrada en les seves pràctiques en relació amb l’ús dels recursos i la relació amb l’entorn.

Amb aquesta perspectiva, la conferència del professor Aparicio prendrà peu en diverses experiències dels últims anys a l’Amèrica Llatina, en les quals les concepcions dels pobles originaris sobre la sacralitat de la natura i els deures que els éssers humans mantenen en relació amb ella han donat lloc al que són les innovacions constitucionals de major transcendència i impacte dels darrers decennis. La formulació d’aquesta aproximació, anomenada ecocèntrica, dels pobles originaris en el llenguatge del nou constitucionalisme llatinoamericà s’ha canalitzat a través dels anomenats drets de la natura, que, en el context d’un marc de sentit definit per l’horitzó de la vida bona en la tradició d’aquests pobles —sumak kawsay, suma qamaña—, va més enllà del reconeixement de la seva singularitat per prendre la seva cultura com a punt de partida per afrontar la diverses crisis superposades que afronta la humanitat en el moment present i, particularment, la més fonamental, la transformació planetària a partir de l’acció antròpica, que és, sobretot, perceptible en el canvi climàtic.

Aquestes concepcions, en particular, impugnen el paradigma de l’individualisme possessiu, de l’objectivació de la naturalesa i de la depredació dels recursos que és hegemònic en l’estructura de l’economia-món capitalista, tot proposant camins de relació diferents de la mera apropiació, amb l’objecte de dotar les comunitats humanes d’eines per construir la seva resiliència davant dels processos de canvi global i els episodis disruptius que són plausibles en una època crítica com la present. És en aquest context on les tendències més conscients de la situació en el marc de l’acadèmia occidental i les intuïcions més profundes dels pobles originaris conflueixen en la recuperació i desenvolupament de la idea del comú com a pràctica institucional que reconstrueix les relacions amb l’entorn més enllà de l’apropiació, a través de l’exercici de la responsabilitat i de la cura, i amb una sensibilitat particular per aquelles realitats més vulnerables.

El professor Aparicio té una llarga trajectòria investigadora en relació amb aquestes qüestions, al llarg de la qual ha acompanyat i contribuït al desenvolupament d’un nou discurs constitucional més enllà del consens neoliberal que va seguir a la Caiguda del Mur. En un món postpandèmic, amb desigualtats creixents i situacions disruptives que responen a les dinàmiques d’esgotament del model depredador que sustenta les pràctiques socials dominants, és oportuna una reflexió sobre aquestes exploracions conceptuals, però també vivencials, que es tenen lloc en els àmbits més innovadors del constitucionalisme, que incorporen perspectives i pràctiques fins ara menyspreades o ignorades per impulsar un procés d’aprenentatge social davant dels desafiaments que planteja un món en transformació.

La conferència del professor Aparicio servirà per presentar públicament el seu treball “El comú com a institucionalitat transformadora”, número 5 de la col·lecció PaperClip, que edita l’Institut, que versa justament sobre les qüestions que abordarà en la seva intervenció. L’acte es podrà seguir presencialment, amb inscripció prèvia mitjançant el formulari disponible en línia o trucant al telèfon de l’Institut (933429800). La inscripció a l’activitat estarà oberta fins al dia 17 d’abril, sempre que quedin places disponibles. Posteriorment, la conferència es podrà recuperar a través del canal de YouTube de l’Institut.

Les imatges de les mobilitzacions al carrer després de les darreres eleccions a la presidència federal del Brasil i, en particular, les de l’assalt als edificis oficials de la praça dos Três Poderes de Brasília segurament encara són en la ment de moltes persones. L’empresonament de Luiz Inácio Lula da Silva, el cessament de Dilma Roussef, la controvertida presidència de Michel Temer i l’encara més controvertida de Jair Bolsonaro han marcat la darrera dècada al país sudamericà, tensionant enormement el sistema institucional que deriva de la Constitució de 1988, aprovada després d’una llarga dictadura militar que va començar amb el cop d’estat de 1964.

La tradició federal brasilera prové de l’extensió i la complexitat de les colònies portugueses a l’Amèrica del Sud. L’existència de poders locals significatius, com ara els actuals estats de Bahia, Rio de Janeiro, São Paulo, Minas Gerais o Rio Grande do Sul, i les tensions amb el poder central, com la revolta dels Farrapos a l’últim d’ells, a cavall entre les dècades dels trenta i quaranta del segle XIX, van donar lloc a l’opció per una organització federal amb el final de l’Imperi i la constitució de la República federal del Brasil el 1889. Aquesta tradició es recupera i consolida amb la Constitució actual, la qual, a banda de prendre en consideració la federació i els estats, reconeix així mateix els municipis com a entitats federades.

En tot cas, malgrat la complexitat notòria del país, per causes geogràfiques, històriques i econòmiques, les dinàmiques centrípetes han sovintejat i, en particular, hi ha hagut una tendència al reforçament de l’executiu federal, que es pot rastrejar fins a les presidències de Getúlio Vargas i Juscelino Kubitschek. En aquest context, les tensions polítiques dels últims temps i, particularment, la presidència de Bolsonaro han reforçat la importància del poder executiu federal en la política brasilera, polaritzada avui com en cap altre moment de la història recent del país.

Davant d’aquesta situació i amb la presidència de Lula da Silva tot just encetada, els interrogants sobre el futur polític i constitucional del Brasil són molts, per la qual cosa, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, en el marc del cicle Autogovern: mirades en un món complex, organitza el pròxim divendres dia 31 una conferència per analitzar l’impacte de l’evolució política recent en el sistema federal del Brasil. La conferència, sota el títol d’‘El federalisme brasiler davant de la crisi política actual’, serà impartida per la Dra. Thays Ricarte Lopes, lletrada del Tribunal de Justícia de l’Estat de Sergipe, amb una àmplia trajectòria investigadora i familiaritzada amb el funcionament real de les institucions federals per la seva experiència professional en el màxim òrgan de justícia d’un dels estats membres de la federació.

La xerrada tindrà per objecte contextualitzar la tensió política de l’última dècada en el marc de la història constitucional brasilera i analitzar quin afectació ha tingut l’organització territorial del poder en els esdeveniments polítics recents, així com fins a quin punt el federalisme brasiler ha estat impactat per ells. A partir d’aquí, també farà una anàlisi prospectiva en relació al que es pot esperar d’ara en endavant, amb un canvi en la presidència que, en tot cas, no implica una superació de la polarització política existent. La perspectiva de la conferenciant, d’altra banda, permetrà incorporar a aquesta anàlisi la importància del paper del poder judicial federal en la generació de l’escenari polític present.

La conferència s’impartirà a les 12h del pròxim divendres dia 31 a la seu de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, el Palau Centelles, a la baixada de Sant Miquel, 8, de Barcelona. L’acte es podrà seguir presencialment, amb inscripció prèvia mitjançant el formulari disponible en línia o trucant al telèfon de l’Institut (933429800). La inscripció a l’activitat estarà oberta fins a les 14h del dia 30 de març, sempre que quedin places disponibles. Posteriorment, la conferència es podrà recuperar a través del canal de YouTube de l’Institut.

El passat dia 4 d’octubre es va constituir la societat Energies Renovables Públiques de Catalunya, SAU (L’Energètica), l’empresa pública en el sector energètic de la Generalitat de Catalunya. L’empresa apareix en un moment on les tensions associades al canvi de model energètic són manifestes per al conjunt de l’opinió pública, atesa la pressió sobre els preus que ha derivat del conflicte bèl·lic a Ucraïna. En tot cas, és evident que el canvi climàtic, davant del qual es fa necessària una disminució severa de les emissions derivades de la combustió de fonts d’energia d’origen fòssil, així com les dificultats creixents en relació amb el subministrament plantegen de fa temps la necessitat de transitar cap a un nou model energètic, centrat en les energies renovables.

Això suposa un repte de primera magnitud, probablement el més significatiu, important i transformador que han hagut d’afrontar les societats contemporànies. En aquest context, els diversos actors institucionals del nostre entorn més immediat han començat a reaccionar impulsant una transició energètica (Energiewende), d’acord amb la terminologia encunyada a Alemanya i que ha fet fortuna. Aquestes estratègies de transformació del model energètic inclouen diferents accions, des d’aquelles de caràcter regulador a la intervenció directa dels poders públics en el mercat. Naturalment, en el context complex dels estats descentralitzats, aquestes accions estan condicionades pel marc competencial en cada cas.

En aquest escenari, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern ha elaborat un informe per determinar el marc competencial en el que pot desenvolupar la seva activitat l’empresa energètica pública catalana, així com per determinar els condicionants regulatoris que l’emmarquen, amb la idea de clarificar les seves possibilitats i, amb això, ajudar a maximitzar-ne l’impacte en el procés de transició energètica, un procés que no pot ser aliè a les qüestions de justícia. En aquest sentit, la resiliència desitjable en un model energètic descarbonitzat ha de combinar-se amb la seva inclusivitat per avançar en un procés de transició justa.

L’estratègia catalana de cara a la transició energètica ve condicionada per una forta centralització en relació amb les competències en matèria d’energia, que es concreten en un règim jurídic extraordinàriament detallat establert per les Corts Generals en la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric, a banda d’altres normes més específiques d’origen estatal. D’altra banda, la normativa estatal s’ajusta a la regulació de la Unió Europea, la qual, així mateix, és particularment prolixa, i es conté, fonamentalment, en la Directiva (UE) 2019/944 del Parlament Europeu i del Consell, de 5 de juny del 2019, sobre normes comunes per al mercat interior de l’electricitat i per la qual es modifica la Directiva 2012/27/UE. En definitiva, des del punt de vista regulador, el marge competencial de la Generalitat és més aviat escàs.

Així, tot i que el gruix de la regulació i la planificació en la matèria recau en les institucions centrals de l’Estat, el Govern de Catalunya pot impulsar iniciatives en el terreny de l’execució, particularment, pel que fa al foment. En aquest context, s’enquadra la nova societat energètica pública catalana, la funció fonamental de la qual és justament el foment de la implantació de les energies renovables en el context de la transició energètica. La forma jurídica escollida és el d’una societat unipersonal, la qual se sotmet en relació a les activitats regulades —és a dir, la generació i la comercialització— a les condicions i limitacions a l’activitat empresarial en el mercat elèctric, d’acord amb la regulació estatal, en bona part, transposició de la de la Unió Europea. Més enllà d’això, l’empresa pública pot realitzar activitat de foment i assistència tècnica, segurament necessària en un context de transició que, en bona part, haurà de reposar en una estructura distribuïda de generació.

L’informe elaborat per l’Institut d’Estudis de l’Autogovern incideix, de manera detallada, en el marc competencial i examina la regulació de la Unió Europea i de les institucions centrals de l’Estat, per enquadrar l’activitat de l’empresa, fent alguns suggeriments pel que fa al seu funcionament i al seu àmbit d’activitat, en la línia d’avançar cap una transformació del model energètic que requerirà un lideratge institucional definit i coherent, al mateix temps que la necessària complicitat social, atesa la dimensió del repte i les implicacions de l’estratègia de transició cap a les renovables. En relació amb això, entre altres coses, l’informe incideix en la necessitat d’aprofundir les vies de participació ciutadana en la gestió de l’empresa per reforçar el seu rol de catalitzador en el procés de transició i potenciar la incidència de la seva activitat empresarial en la transformació del model energètic.