Polítiques de gènere a Catalunya: la incorporació del feminisme en el desplegament de l’autogovern en el nou número de la REAF

Ja està disponible el número 36 de la Revista d’Estudis Autonòmics-Journal of Self-Government (REAF-JSG). En aquesta ocasió, conté una secció monogràfica dedicada a l’anàlisi dels diversos aspectes relacionats amb l’impacte de les polítiques de gènere, d’acord amb una perspectiva basada en la incorporació de la perspectiva feminista a les polítiques públiques i les regulacions en les democràcies liberals continentals. Tot constatant els reptes que encara queden per afrontar, els diversos treballs incorporats a la secció monogràfica ofereixen un panorama ampli i divers de la qüestió, tot fent balanç i aportant una prospectiva de futur.

La creació el 2021 del Departament d’Igualtat i Feminismes posa de manifest la importància que han adquirit les demandes relatives a la igualtat efectiva d’homes i dones, per superar la situació de sotmetiment i de desavantatge que la majoria de les dones per la seva condició de dones experimenten encara avui dia. Pel seu caràcter transversal, les qüestions relatives a la igualtat entre homes i dones afecten al conjunt de les polítiques públiques i, en aquest sentit, pel que fa a Catalunya es projecten sobre les més variades dimensions de l’autogovern. En aquest sentit, no es pot concebre el conjunt de polítiques que constitueixen el desplegament de l’autogovern per part de les institucions catalanes sense una perspectiva de gènere, que en determina l’orientació en alguns casos, de la mateixa manera que en mostra les mancances en altres.

Els continguts de la secció monogràfica, a partir de les contribucions que es van realitzar en el seminari que es va dur a terme el 25 de març de 2022, han estat coordinats per les professores Neus OIiveras Jané i Laura Román Martín, les quals han elaborat, així mateix sengles articles per aquest número. En concret, la primera ofereix una aportació relativa al marc jurídic general en relació amb qüestió, titulada “Les polítiques de gènere de la Generalitat de Catalunya i la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes”, mentre que la segona se centra en l’aspecte més dolorós i devastador de la desigualtat, a saber, la violència masclista, amb l’article titulat “La Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista: reflexions a propòsit de la seva reforma per la llei 17/2020”.

Els dos articles esmentats ofereixen una perspectiva panoràmica del marc jurídic actual en relació amb el combat contra la desigualtat entre homes i dones, i contribueixen a situar la resta de contribucions de la secció monogràfica, que analitzen aspectes sectorials molt rellevants en relació amb la qüestió. En tot cas, abans d’aquestes anàlisis sectorials, se situa l’article de Sílvia Claveria Alias, titulat “La representació de les dones a les institucions públiques”, en el que s’analitza com les dones s’integren en les estructures de poder representatives i, per tant, les seves possibilitats d’acció política institucional, que són determinants a l’hora de produir polítiques i regulacions que combatin la desigualtat.

Seguidament, hi ha la contribució de Núria Pumar Beltran, la qual, sota el títol de “Les polítiques de igualtat de gènere en el treball a Catalunya: una mirada competencial”, examina les possibilitats d’intervenció de la Generalitat de Catalunya en el món del treball per promoure estratègies efectives adreçades a superar les limitacions que les dones troben a l’hora d’accedir a un lloc de treball. Un altre aspecte fonamental en matèria d’igualtat entre homes i dones és el món de l’educació, que analitzen Núria Solsona Pairó i Marina Subirats Martori en l’article titulat “Polítiques per la igualtat a Catalunya: l’àmbit educatiu. Una gota d’aigua lila enmig de l’oceà”. Per la seva banda, Anna Rovira, Núria Puig, Susanna Soler, Anna Vilanova i Pedrona Serra s’ocupen de l’àmbit esportiu, tradicionalment molt masculinitzat, amb la contribució titulada “Les polítiques d’igualtat en matèria esportiva a Catalunya”.

Un àmbit sectorial particularment interessant, en el que conflueixen discriminacions i exclusions diverses, és l’àmbit penitenciari, el qual és analitzat per Núria Torres Bonet en l’article “Dona i presó: balanç de les polítiques de gènere a Catalunya en l’àmbit de l’execució penal”. Lluny de les presons, en un espai de reconeixement social significatiu com és l’Acadèmia es poden apreciar encara els biaixos sistemàtics de gènere en la societat així com les polítiques correctores que poden desenvolupar-s’hi, tal com mostra la contribució d’Inma Pastor Gosálbez, titulada “Les polítiques d’igualtat per raó de gènere a la ciència a Catalunya: entre la regulació jurídica i l’acció política”. Finalment, per concloure la secció monogràfica, s’analitza allò que, més enllà de les polítiques articulades des de la Generalitat, poden fer els ens locals, amb la contribució de Mònica Gelambí Torrell titulada “Les polítiques de gènere en àmbit local”.

Més enllà de la secció monogràfica, el número incorpora així mateix tres treballs en la secció general. El primer d’ells, que signa Francisco Javier Donaire, analitza la possibilitat d’impugnació de les lleis autonòmiques per part dels respectius executius, tot considerant l’estrany camí legislatiu de l’article 32.3 de la Llei orgànica del tribunal constitucional. El treball rep el títol de “Inimpugnabilidad de leyes territoriales por Gobiernos de la misma Comunidad Autónoma: Jurisprudencia constitucional… y un precepto “desaparecido” (artículo 32.3 LOTC)”. Seguidament, el treball de Javier Antón Merino titulat “Entre dos Uniones, el camino de Escocia hacia el IndyRef2” s’ocupa de la situació constitucional escocesa en el moment present, amb la possibilitat d’uns segon referèndum sobre la independència. Finalment, la Revista publica un nou treball en relació amb l’autonomia indígena a l’estela de la secció monogràfica publicada en el número 34, a saber, “Cherán, Ayutla, Oxchuc: la judicialización del derecho al autogobierno en los municipios indígenas de México”, d’Ivette Ayvar Acosta i Pierre Gaussens.

150 anys del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, defensor de la recuperació del dret públic català

Enguany es commemora el cent-cinquantè aniversari del naixement de Francesc Maspons i Anglasell, un dels iuspublicistes més destacats del primer terç del segle XX, compromès amb la recuperació de l’esperit del dret públic de Catalunya després de la seva desaparició amb el Decret de Nova Planta. Maspons i Anglasell va estar actiu justament en el moment en què la recuperació de l’autogovern de Catalunya —primer, amb la Mancomunitat; i, després, amb la recuperació de la Generalitat— permetia novament la producció de dret públic. Amb la seva obra d’aquell període històric i un context de consolidació del positivisme legalista en el context del dret continental, Maspons i Anglasell va tornar a les fonts premodernes del dret públic de Catalunya per afirmar les limitacions del poder polític davant del costum consolidat pels usos populars, en una línia similar al que succeeix a la common law i la tradició jurídica anglesa.

Maspons i Anglasell va néixer a Barcelona l’any 1872, però va mantenir un vincle profund amb les seves arrels familiars a Bigues, al Vallès Oriental, on hi tenia la casa pairal i on va morir l’any 1966. Precisament, el municipi de Bigues i Riells, va acollir el passat dia 23 de juliol l’acte commemoratiu de l’efèmeride, organitzat pel Col·lectiu Maspons i Anglasell i l’Ajuntament, que va comptar amb la presència del Conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent i Ramió. El Col·lectiu, constituït l’any 2017, té com a finalitat preservar-ne el llegat i impulsar la reflexió contemporània sobre el dret públic català.

Actiu en diversos camps, entre els quals, de manera destacada, en l’àmbit de l’excursionisme, Francesc Maspons i Anglasell fou el Director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, circumstància a través de la qual va aprofundir l’estudi en relació amb el dret públic previ a l’ensulsiada de les institucions catalanes el 1714. Així, va pronunciar la lliçó inaugural del curs 1917-1918 a la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, amb el títol de “La reivindicació jurídica de Catalunya”, en la qual ja assenyalava la limitació del dret escrit que havien defensat històricament les Corts Catalanes en benefici del costum i contra el cesarisme, circumstància que, d’acord amb el seu criteri, constituïa no només una caracterització del dret històric, sinó un camí de futur, malauradament interromput amb el final de la Guerra de Successió, però recuperable en el context del nou règim d’autogovern.

Aquesta visió va inspirar sempre la seva interpretació en relació amb les possibilitats del restabliment de l’autogovern des d’un punt de vista jurídic, desconfiat en relació amb les implicacions del mecanicisme positivista, el qual, en última instància, encloïa una voluntat absoluta del sobirà que el principi de legalitat velava amb prou feines. Les seves idees, certament, partien d’una concepció tradicionalista del dret, però, en tot cas, es projectaven cap al futur amb el mateix esperit pragmàtic i liberal que caracteritza els sistemes de common law, on la conservació de les institucions jurídiques tradicionals ha estat sempre un antídot contra els excessos de la voluntat sobirana i una garantia per als drets de les persones, com demostra a bastament la història constitucional anglesa.

El compromís de Maspons i Anglasell amb la recuperació i el desplegament de l’autogovern es va mantenir en temps de la Segona República, on va esforçar-se per defensar que la Generalitat restaurada era el resultat d’un acte polític originari que es relacionava amb l’exercici amb el dret a l’autodeterminació que havia presidit la fundació dels nous estats europeus a resultes del final de la Primera Guerra Mundial. Així mateix, també va sostenir el vincle entre noves institucions republicanes i les tradicionals d’autogovern prèvies al Decret de Nova Planta en el dictamen que va escriure amb motiu de la tramitació de l’Estatut de Núria davant de les Corts de la República Espanyola, titulat “La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola”.

Aquest dictamen va donar lloc a un acte commemoratiu del norantè aniversari de la seva publicació, que es va dur a terme a l’Institut d’Estudis Catalans el passat 23 de febrer. En aquell acte, un seguit de ponències, a càrrec de Lluís Duran i Solà, Josep Cruanyes i Tor, Ferran Armengol Ferrer i Jordi Jaria-Manzano, van contribuir a posar en context i projectar en el present aquell treball, que va ser l’aportació més significativa de Maspons i Anglasell en temps de la Segona República i que recull en bona part les perspectives que havia adquirit com a membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions, del qual en va formar part entre 1926 i 1933.

L’Associació Internacional de Centres d’Estudis Federals debat sobre el federalisme fiscal

L’Associació Internacional de Centres d’Estudis Federals (International Association of Centers for Federal Studies, IACFS) va dur a terme la setmana passada el seu congrés anual, que, en aquesta ocasió va ser organitzat per l’Itun Ekonomikoaren eta Foru Ogasunen Ikerketarako Agiritegia (Ituna), centre de recerca sobre el concert econòmic i les hisendes forals, associat a la Universitat del País Basc. L’IACFS acull centres relacionats amb els estudis federals i la descentralització d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que va prendre part a través d’una delegació en l’esdeveniment, enguany dedicat al federalisme fiscal i als desequilibris territorials, tema que té un interès particular en el cas de Catalunya, com mostra la publicació enguany del llibre dirigit pel professor Antoni Castells, Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya. De fet, en els pròxims mesos, davant de la crisi evident del model de finançament autonòmic, és previst que l’Institut organitzi noves activitats en relació amb aquesta qüestió.

A banda del programa acadèmic, es va dur a terme la reunió anual dels directors dels centres associats, amb la participació de l’IEA, en el decurs de la qual, Mireia Grau Creus, responsable de l’Àrea de Recerca de l’Institut, va ser nomenada tresorera de l’Associació. La mateixa Mireia Grau també va presentar una ponència, juntament amb Mario Kölling, de la Fundación Manuel Giménez Abad, i Mikel Erkoreka, de l’Ituna. Aquesta intervenció, amb el títol de ‘Present and future of the decentralisation system in Spain: subnational public finances and interterritorial inequalities’, es va ubicar en el primer bloc del programa acadèmic del congrés, dedicat al federalisme fiscal, les crisis i els desequilibris financers. El seu objecte va ser precisament posar de manifest les tensions i desequilibris de l’actual model de finançament autonòmic en el context actual de la postpandèmia i la crisi derivada de la Guerra d’Ucraïna.

Aquest primer bloc es va dur a terme durant el matí de dijous, mentre que a la tarda es va desenvolupar una segona tanda de ponències, sota el títol de ‘Fiscal federalisme, a tale of diversity’, on es van repassar els problemes diversos en relació amb el finançament en els sistemes descentralitzats en una sèrie de models, entre els quals els Estats Units, el Canadà i Itàlia, on es va posar de manifest els múltiples problemes i les múltiples respostes que es plantegen en relació amb aquesta qüestió. El darrer torn d’intervencions, sota el títol d ‘Fiscal equalization, intergovernmental transfers and regional disparities’ va posar l’èmfasi en les diverses solucions de reequilibri territorial assajades en diferents sistemes per mirar d’equilibrar les desigualtats econòmiques regionals. Aquest bloc va ser precedit del tradicional lliurament del premi Ronald L. Watts a joves investigadors, que va correspondre a Borui Song, de la Universitat Nacional d’Austràlia, amb un treball sobre el finançament territorial en la República Popular de Xina.