Federalisme fiscal a Suïssa

Suïssa és un estat federal compost per 26 cantons, als quals la Constitució federal reconeix la competència en matèria fiscal i tributària, a excepció d’alguns supòsits de tributació que corresponen a la federació. Les competències dels cantons en matèria fiscal estan delimitades, des del 2001, per la Llei federal d’harmonització d’impostos, adreçada a harmonitzar la legislació cantonal en matèria d’impostos directes.

L’extensa autonomia fiscal dels cantons és una conseqüència lògica del procés d’agregació propi de la construcció de l’Estat federal a Suïssa, de manera que les competències originàriament pertanyen als cantons, llevat d’allò que la Constitució federal atorgui a les autoritats federals. En aquest sentit, el poder fiscal estava totalment en mans dels cantons abans de la constitució de l’Estat federal. D’aquesta manera, l’autonomia fiscal cantonal és un element clau en l’articulació constitucional de la Confederació Helvètica, amb arrels històriques profundes que es projecten en el text de la Constitució. La materialització d’aquesta autonomia fiscal cantonal implica la facultat dels cantons de definir el tipus d’impost que es grava, com així com les taxes. En tot cas, l’exercici d’aquesta autonomia fiscal cantonal ve limitada per l’obligació constitucional en el sentit que la càrrega fiscal sobre el contribuent ha de ser proporcional a la seva capacitat econòmica.

El fet que les trajectòries financeres dels cantons siguin mútuament independents és, doncs, inherent al sistema. Així, des del principi, hi ha hagut diferències entre els cantons rics i els pobres. Finalment, en el període històric al voltant de la Segona Guerra Mundial, la federació va començar a implicar-se en la compensació de les diferències cantonals. El 1938 es va introduir el primer programa d’equiparació en forma de subvencions condicionades, amb tipus graduats segons la capacitat tributària dels cantons. Però només el 1958 va ser quan es va introduir l’article constitucional que dota la federació de la competència d’equiparació fiscal de les disparitats entre cantons. Tanmateix, no es va fixar cap objectiu quantitatiu d’augment pel que fa a la pujada de nivell d’ingressos, o bé, dels costos de la prestació de serveis públics que haurien de ser compensats pels cantonals.

Després de l’aprovació de la modificació constitucional esmentada, es va establir un sistema d’equiparació fiscal intercantonal, amb mecanismes com les transferències federals ponderades segons la capacitat financera dels cantons, calculada amb una fórmula que té en compte la capacitat econòmica per càpita, la càrrega fiscal, els ingressos fiscals, així com el cost dels serveis públics prestats.

La transferència dels pagaments dins d’aquest sistema van augmentar constantment i, l’any 2000, ja representava aproximadament el 25% de les despeses federals. No obstant això, el sistema es va mostrar ineficaç a l’hora de reduir les disparitats fiscals entre cantons, de manera que les diferències en les càrregues fiscals entre els cantons van continuar augmentant.

El 1994, un grup d’experts nomenat pel Govern federal va identificar diversos defectes d’aquest sistema d’equiparació financera i va instar reformes importants, que no van arribar fins a bastant més tard. Així, el 2008 es va iniciar un procés de reforma que va culminar en un sistema totalment nou sistema d’equiparació financera el 2008. Buscant eliminar els defectes del vell sistema, el nou sistema es basa en dos pilars: la igualació de recursos (redistribució de recursos financers entre cantons) i la compensació de càrregues, de manera quela federació paga contribucions a cantons que s’enfronten a costos excessius relacionats amb les necessitats d’infraestructures públiques a les grans àrees urbanes o a les regions de muntanya.

En la seva forma actual, el federalisme fiscal suís es caracteritza per tres principis rectors bàsics que equilibren les relacions del complex entramat administratiu intern: el principi de subsidiarietat, el principi d’equivalència fiscal i la democràcia directa. D’acord amb això, no tots els cantons disposen dels mateixos tributs. Així, per exemple, l’impost sobre successions s’aplica a 25 cantons dels 26 i l’impost sobre donacions a 24. Els tributs directes suposen la pràctica totalitat dels ingressos fiscals dels cantons, entre els quals l’impost sobre la renda en constitueix la principal font d’ingressos, seguit per l’impost sobre societats. Per contra, la recaptació per impostos indirectes té un paper gairebé testimonial en el finançament cantonal, ja que la Confederació exerceix en exclusivitat la recaptació dels tributs indirectes més importants, entre ells l’IVA.

Tot i que els ingressos derivats dels impostos directes són la font principal del finançament cantonal, les transferències federals constitueixen un recurs important en els pressupostos cantonals. Entre elles, cal assenyalar que la Confederació transfereix als cantons una participació sobre la recaptació fiscal, destina recursos al fons de compensació intercantonal i subvenciona certes obres i serveis a nivell cantonal.

Aquest darrer mes de maig de 2021 s’ha aprovat en referèndum una reforma del règim fiscal suís, amb l’establiment de novetats importants quant a la tributació, per harmonitzar-lo amb les normes de la Unió Europea, malgrat que Suïssa no en forma part.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s