A la primavera (de l’hemisferi sud) del 2019, van esclatar a Xile unes protestes populars de seguiment considerable que van posar sobre la taula la necessitat de replantejar-ne el règim constitucional. Efectivament, la Constitució xilena vigent va ser aprovada l’any 1980, en ple règim pinochetista, arrel dels treballs durant la dècada dels setanta de l’anomenada Comisión Ortúzar, un òrgan integrat per diversos juristes més o menys pròxims a la dictadura, entre els quals hi havia Jaime Guzmán, considerat per molts com la persona més influent en l’avantprojecte a partir del qual es va confegir el text finalment aprovat per referèndum. Després del final del règim dictatorial, amb el referèndum de 1988, en el que va guanyar el ‘no’ a prorrogar els poders del dictador fins a l’any 1997, el text constitucional aprovat el 1980 va mantenir-se. Si bé és cert que ha estat sotmès a diferents reformes, en tot cas, la seva vigència implica que no s’ha produït una ruptura constitucional formal amb el règim sorgit del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973.

Aquest fet va ser determinant a l’hora de canalitzar el descontentament manifestat per una bona part de la població xilena en el darrer trimestre del 2019 en el sentit d’obrir un procés constituent. Aquest va començar efectivament amb la victòria de l’opció per la constitució d’una convenció constituent en el referèndum realitzat el 25 d’octubre de 2020, després de la reforma constitucional aprovada el desembre de l’any anterior, a partir d’un acord polític que havia suscitat un consens remarcable entre els diversos partits xilens en el sentit d’obrir la possibilitat de deixar enrere el text del 1988.

Amb la constitució de la Convenció Constituent, per primera vegada des del final de la dictadura, s’obre la possibilitat de replantejar des dels seus fonaments el règim constitucional xilè. Una de les qüestions més remarcables, en relació amb això, és la referida a la distribució territorial del poder, la qual presenta una complexitat notable, ja que, d’una banda, es planteja la possibilitat d’un procés de regionalització, connectat amb la necessitat d’afrontar les conseqüències negatives de la macrocefàlia de la regió metropolitana de Santiago, i, d’altra banda, es planteja així mateix l’oportunitat de donar resposta a les reivindicacions dels pobles indígenes, que representen aproximadament una desena part de la població xilena.

Com han mostrat els debats constituents i l’evolució política posterior en els casos de Bolívia i Equador, que van experimentar processos constituents al final de la primera dècada del mil·lenni, en els quals la qüestió indígena va ser determinant, ambdues qüestions no són pas fàcils d’abordar d’una mantera integrada, en la mesura que la regionalització respon a una lògica més aviat tècnica i es lliga a un programa de modernització administrativa, mentre que el reconeixement constitucional dels pobles indígenes afecta a la mateixa identitat política de la República. En tot cas, en el debat constituent xilè estan presents totes dues qüestiones.

Des del punt de vista del dret constitucional, òbviament, presenta problemes molt més significatius i de fons la qüestió del reconeixement dels pobles indígenes i, particularment, el tema singular que representa el poble maputxe, el qual s’abordava en un dels articles publicats en el darrer número de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-Government, concretament el treball del professor Víctor Tricot Salomon titulat “Experiencias autonómicas en el movimiento mapuche”. En aquest sentit, cal prendre en consideració, d’una banda, els problemes particulars que representa l’autonomia indígena des del punt de vista de l’existència d’una jurisdicció pròpia i la seva relació amb el poder judicial de l’Estat, tal com s’ha posat de manifest en el cas bolivià, i, d’altra banda, la qüestió crucial de la titularitat i la gestió dels recursos naturals, particularment pel que fa a la implantació efectiva de la consulta prèvia, tal i com deriva del dret internacional i, en especial, del Conveni 169 de l’OIT. A més, també hi ha la qüestió de la reserva d’escons als pobles indígenes en el poder legislatiu. Es tracta, en definitiva, d’una temàtica complexa, com posa de manifest el dictamen emès per la Comissió de Venècia, a petició del Senat xilè, en la sessió del proppassat mes de març, que, es refereix, entre altres qüestions, a les implicacions del pluralisme jurídic i de la implantació de la jurisdicció indígena.

D’altra banda, caldrà estar així mateix amatents a les modificacions en relació amb les regions que puguin derivar-se dels treballs de la Convenció Constituent. La regionalització a Xile es va iniciar durant la dictadura militar i es va consagrar en els articles 100 i següents de la Constitució actualment vigent. Es tractava, però, d’una descentralització purament administrativa, que s’ha mantingut fins a l’actualitat amb algunes modificacions pel que fa a la planta. En tot cas, una descentralització més ambiciosa hauria de coordinar-se amb les previsions constitucionals en relació amb els pobles indígenes. A l’espera de quin sigui el resultat del procés constituent a Xile, sembla clar que s’enfronta a reptes significatius des del punt de vista de la distribució territorial del poder i la resolució que pugui donar-los pot arribar a tenir força interès en el context de l’estudi comparat dels règims d’autogovern.