La col·lecció Institut d’Estudis de l’Autogovern incorpora la seva monografia número 19: Transparència de la cooperació intergovernamental i gestió de recursos informatius: el Registre de convenis de Catalunya, de Diana Mampel Alandete.

Basada en la seva tesi doctoral —guardonada amb menció cum laude— i en la seva experiència com a responsable d’aquest Registre dins la Generalitat de Catalunya, l’autora ofereix una recerca amb una sòlida base empírica i una mirada crítica sobre la gestió dels convenis, la transparència institucional i la qualitat de la informació pública.

Un instrument pioner al servei de la transparència

Creat l’any 2005, el Registre de convenis de la Generalitat de Catalunya responia a una triple finalitat: ordenar de manera sistemàtica els convenis, impulsar les relacions intergovernamentals i garantir la publicitat i la transparència de l’activitat convencional del Govern català. En el període 2005–2022, la Generalitat va signar més de 1.500 convenis amb l’Estat i uns 200 amb altres comunitats autònomes.
L’objectiu de la recerca és avaluar si el Registre ha complert aquestes finalitats, a través de l’anàlisi de la normativa de creació i dels informes que genera sobre cada instrument de cooperació abans de la seva formalització.

Una visió comparada i transversal

A més de situar el Registre en el context normatiu català i estatal —amb referència a la Llei 19/2013, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, la Llei 40/2015, de règim jurídic del sector públic, i la Llei catalana 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern— l’estudi incorpora una perspectiva comparada. Així, examina els sistemes federals de Suïssa i el Canadà, tots dos multiculturals i plurilingües, per identificar bones pràctiques en la gestió dels recursos informatius i la transparència de la cooperació intergovernamental.

Estructura i continguts

La monografia s’organitza en sis capítols i compta amb el pròleg de la professora Maria Jesús García Morales. El recorregut comença amb l’anàlisi de la creació del Registre i de la seva regulació, marcada per l’ambició d’oferir accés universal als convenis mitjançant Internet. Continua amb l’estudi de l’Estatut d’Autonomia de 2006 i el seu desenvolupament normatiu, l’impacte sobre l’organització i el funcionament del Registre, i la seva actuació en contextos excepcionals com l’aplicació de l’article 155 o la pandèmia de la covid-19.
Els darrers capítols ofereixen una panoràmica del sistema de registres a escala estatal i autonòmica, i obren la comparació internacional. El llibre conclou amb una reflexió sobre com la qualitat dels recursos informatius i la transparència en la cooperació contribueixen a enfortir la qualitat democràtica dels governs.

Una aportació rellevant al debat acadèmic i institucional

Aquest estudi no només fa valdre un instrument singular com el Registre de convenis de Catalunya, sinó que també aporta elements per repensar el paper de les comunitats autònomes en la gestió de la informació sobre la cooperació territorial. El tractament sistemàtic i proactiu d’aquestes dades esdevé clau per a l’avaluació de les polítiques públiques i per al desenvolupament de l’autogovern.

Podeu descarregar la monografia en aquest enllaç

L’Institut d’Estudis de l’Autogovern presenta el número 12 de la col·lecció PaperClip: “40 anys de polítiques d’igualtat de gènere a Catalunya”, d’Albert Orta Mascaró. Aquesta publicació ofereix una anàlisi detallada de l’evolució de les polítiques públiques orientades a la igualtat de gènere impulsades per la Generalitat de Catalunya en les darreres quatre dècades. El document es centra en les principals iniciatives legislatives i polítiques públiques adreçades a garantir el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó de gènere i per erradicar la violència masclista.

Primeres dècades: anys 80 i 90

Durant els anys 80 i 90, les primeres polítiques de gènere es van establir en el marc de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 1979, el qual reconeixia com a competència exclusiva de la Generalitat la “promoció de les dones”. La creació d’organismes institucionals com l’Institut de la Dona i els primers plans d’actuació del Govern de la Generalitat per a la igualtat d’oportunitats de les dones van marcar aquest període. També es va començar a introduir la perspectiva de gènere en l’elaboració de polítiques públiques mitjançant l’obligatorietat dels estudis d’impacte de gènere per avaluar amb caràcter previ els efectes previsibles de les polítiques públiques en la igualtat entre dones i homes.

A partir dels anys 2000: noves iniciatives legislatives en el marc del nou estatut d’autonomia

El nou estatut d’autonomia de l’any 2006 va representar un avenç significatiu pel que fa al reconeixement de la igualtat de gènere, en incloure diverses disposicions que creen drets i obligacions. Així, per exemple, l’article 4.3 estableix l’equitat de gènere com un dels valors que han de promoure els poders públics, mentre que l’article 153 atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en les polítiques de gènere.

En aquest  marc regulador, una de les primeres normes legislatives aprovades va ser Llei 5/2008, de 24 d’octubre, del dret de les dones a erradicar la violència masclista. El text considera la violència masclista com una greu vulneració de drets humans i un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l’autonomia i la llibertat. Posteriorment, el 2020, aquesta llei va ser revisada parcialment mitjançant la Llei 17/2020, que va ampliar l’àmbit subjectiu de la norma per incloure, a més de les dones, les nenes i adolescents transgènere. També  expandia les formes de violència per afegir-hi la violència: obstètrica, digital, de segon ordre i la vicària.

En l’àmbit de la igualtat, la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, ha estat una de les iniciatives més innovadores impulsades des de Catalunya. Tot i que no afecti exclusivament les dones, aquesta norma sí que pretén reduir les discriminacions per raó de gènere i orientació sexual pròpies d’una societat heteropatriarcal. La Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes sí que se centra, com el seu nom indica, en la igualtat entre dones i homes, i preveu tota una sèrie de mesures per fer-la efectiva tant en el sector públic com més enllà a través de polítiques públiques per promoure la coeducació, la sensibilització, i la participació de les dones en àmbits diversos com l’esport i la recerca.

Creació del Departament d’Igualtat i Feminismes i el paper de la contractació pública

A banda de les innovacions legislatives, una de les accions recents més destacades ha estat la creació del Departament d’Igualtat i Feminismes l’any 2021, amb l’objectiu de donar més coherència i visibilitat a les polítiques per a la igualtat de gènere. Durant els darrers quatre anys d’ençà la creació del departament s’han impulsat iniciatives diverses en l’àmbit de les violències masclistes, de la corresponsabilitat i les polítiques de cures, i dels drets sexuals i reproductius.

Per altra banda, una de les mesures que s’han implementat cada vegada més durant els darrers anys per promoure la igualtat de gènere és la incorporació de criteris de valoració i condicions d’execució en els processos de contractació pública. Aquest pràctica, derivada de la Directiva 2014/24/UE del Parlament Europeu i del Consell, consisteix en incloure la igualtat entre homes i dones com a criteri de qualitat en l’adjudicació de contractes, així com l’eliminació de les desigualtats entre homes i dones com una de les condicions d’execució a incloure en els contractes públics. El resultat és que, a Catalunya, del total de contractes  de la Generalitat amb clàusules socials adjudicats el 2023, el 65,3% incorporaven clàusules relatives a la igualtat de gènere, fet que equival a 7.059 contractes que sumen un total de 1.446 milions d’euros.

Conclusions i reptes de futur

El balanç de 40 anys de polítiques de gènere mostra importants avenços, però també evidència la necessitat de continuar treballant per eliminar les desigualtats estructurals. És innegable que les diferents iniciatives impulsades des de la Generalitat de Catalunya han contribuït a transformar la percepció sobre les desigualtats i discriminacions per raó de gènere, alhora que l’adopció d’una mirada transversal ha estat i segueix sent necessària per incorporar la perspectiva de gènere a totes les polítiques públiques. De cara el futur, serà essencial blindar les polítiques d’igualtat davant de possibles recessions econòmiques i retallades de pressupostos, a fi d’evitar que se’n vegin ressentides com en ocasions anteriors. En un context on l’extrema dreta podria ser més influent, aquesta protecció dels avenços aconseguits fins ara esdevé fonamental. Finalment, no podem oblidar que, si bé la producció legislativa és imprescindible, també ho és desplegar i implementar la normativa per tal d’assolir els seus objectius.

El passat 20 de març, el Palau Robert va acollir la presentació del llibre Escrits sobre l’Europa Federal. Selecció de textos d’autors de la postguerra, en un acte organitzat per l’IEA en col·laboració amb la Fundació Catalunya Europa. La sessió va incloure un debat sobre el futur del federalisme europeu i el seu paper en la construcció d’una Europa més cohesionada i resilient davant els reptes actuals.

Un recorregut pel pensament federalista europeu

La trobada es va inaugurar amb la presentació del nou volum de la col·lecció Clàssics del Federalisme que recull textos fonamentals sobre el pensament federalista europeu. (Pots descarregar-te el llibre aquí)

La publicació inclou una selecció d’autors com Altiero Spinelli, Ernesto Rossi, Jean Monnet, Henri Brugmans, Denis de Rougemont i Guy Héraud, figures clau que van reflexionar sobre la construcció d’una Europa federal en el context de la postguerra i durant el segle XX. A través dels seus escrits, es poden entendre millor les diferents visions sobre la integració europea, des de l’enfocament més pragmàtic fins a les propostes més polítiques i territorials.

L’edició compta amb un estudi introductori a càrrec de Gerard Casas Soler i Klaus-Jürgen Nagel, que analitza el desenvolupament del federalisme com a eina de pau i integració. Una de les idees centrals que es destaca és com el federalisme ha servit per compartir sobirania en lloc d’enfrontar-la, oferint una alternativa als models tradicionals d’estat nació.

Els textos inclosos permeten conèixer les diferents aproximacions al federalisme europeu. Alguns dels autors més rellevants són:

·       Jean Monnet, considerat un dels pares de la integració europea, defensava un federalisme pragmàtic i gradual basat en la cooperació econòmica per generar interdependències entre els estats i evitar nous conflictes. La seva idea de “supranacionalitat” va ser la base de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), el primer pas cap a la Unió Europea.

·       Altiero Spinelli, en canvi, apostava per un federalisme polític immediat, amb la creació d’un govern europeu fort que superés els estats nació. Al Manifest de Ventotene (1941), defensava la necessitat d’una federació europea com a única alternativa per evitar més guerres al continent.

·       Denis de Rougemont va ser un dels primers a plantejar el concepte d’Europa de les Regions, una idea que qüestionava els estats nació com a unitats de referència i reivindicava les regions com a actors clau en la construcció europea. Segons ell, el futur d’Europa havia de basar-se en la proximitat i la diversitat cultural, superant les fronteres estatals per construir una federació de pobles.

Un debat necessari en temps de crisi

El director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Xavier Arbós, en la seva intervenció, va destacar la importància d’analitzar el pensament federalista per entendre millor els desafiaments que afronta avui la Unió Europea. El Dr. Arbós va posar en relleu com els textos recollits en el llibre poden aportar llum sobre la situació actual del continent.

Seguidament, Klaus-Jürgen Nagel, coautor de l’estudi introductori del llibre, va fer un recorregut per les principals idees dels autors seleccionats, subratllant com la tradició federalista ha evolucionat al llarg de la història. A partir d’aquí, es va donar pas a un diàleg sobre el present i el futur de la UE, moderat per Dolors Camats, directora de la Fundació Catalunya Europa, amb la participació de Mariola Urrea, professora de Dret Internacional i de la Unió Europea a la Universitat de La Rioja, i Gerard Casas, historiador i coautor de l’estudi introductori del llibre.

Els grans reptes de la Unió Europea

El debat va girar entorn dels principals reptes que afronta la UE en un món, en canvi, constant. La seguretat i la defensa van ser temes centrals, amb especial èmfasi en la necessitat de reforçar la capacitat de dissuasió i la voluntat política per preservar la pau. Un dels grans temes abordats va ser la relació entre seguretat, crisi i ciutadania a la UE. Mariola Urrea va assenyalar que el món multipolar actual exigeix que Europa reforci la seva capacitat de dissuasió i defensa si vol preservar la seva manera de viure. Va insistir que la Unió Europea ha d’acceptar la seva interdependència i actuar en conseqüència per garantir el seu benestar i estabilitat.

Per la seva banda, Gerard Casas va definir l’actual conjuntura com una “crisi sistèmica” que posa a prova el projecte europeu. Segons ell, la història ha demostrat que la UE ha avançat gràcies a les crisis, ja que aquestes han estat motors de canvi i transformació. En aquest sentit, va subratllar la importància d’impulsar una cooperació federal més sòlida en matèries com la defensa, la fiscalitat i la cohesió social. També es va posar sobre la taula la qüestió de l’autonomia estratègica i la governança de la UE. El Sr. Gerard Casas va qualificar el moment actual com un “moment De Gaulle”, fent referència als dilemes que afronta Europa en relació amb la seva independència política i econòmica.

El debat també va posar de manifest la necessitat de reforçar la governança europea per evitar el risc de fragmentació i regressió democràtica. Els ponents van coincidir que, en aquest context, la ciutadania té un paper fonamental per pressionar els governs estatals i les institucions europees perquè prenguin decisions valentes en favor d’una Europa més unida i resilient. En aquest sentit, Mariola Urrea va subratllar que la construcció europea requereix un major esforç pedagògic per mobilitzar la ciutadania i reforçar la seva implicació en el projecte comú. La fortalesa de la Unió Europea depèn, en gran part, de la capacitat de les institucions per connectar amb les opinions públiques i generar un sentit de pertinença compartit.

Europa en una cruïlla històrica

En la cloenda de la jornada, Dolors Camats va remarcar que la Unió Europea es troba en un moment decisiu. Les decisions que es prenguin avui determinaran si el projecte europeu continua avançant en la línia dels seus valors fundacionals o si, per contra, es veu erosionat per dinàmiques autoritàries i individualistes. La necessitat de preservar la democràcia, la justícia social i la solidaritat van ser alguns dels missatges clau d’una jornada que va reafirmar el compromís amb el debat i la reflexió sobre el futur del projecte europeu.