El passat 2 de juliol, l’Institut d’Estudis de l’Autogovern va acollir la conferència Valors, principis i federalisme, a càrrec de Jean-François Gaudreault-DesBiens, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Mont-real i reconegut expert en teoria constitucional comparada.

El professor Gaudreault-DesBiens va abordar les múltiples dimensions del federalisme com a eina per gestionar la diversitat i promoure l’autogovern, remarcant que, fins i tot en estats federals consolidats, el significat del federalisme continua essent motiu de debat i sovint resulta difícil de copsar per a la ciutadania.

Durant la conferència es van posar sobre la taula diversos valors fonamentals associats al federalisme. En primer lloc, es va destacar com aquest sistema de govern potencia la democràcia, afavorint la proximitat entre institucions i ciutadania, així com l’eficàcia a l’hora d’abordar problemes polítics, d’acord amb el principi de subsidiarietat. També es va subratllar la seva capacitat per fomentar el pluralisme, especialment en societats plurinacionals, ja que permet reconèixer i canalitzar la diversitat a través de vies institucionals diverses.

Un altre valor clau que va destacar és la diversitat, considerada com un tret intrínsec del federalisme. Més enllà del pluralisme, va afirmar que aquest sistema pot actuar com a mecanisme de protecció de les minories, tot i que no està exempt de tensions, especialment quan es tracta d’equilibrar la protecció universal dels drets humans amb els drets col·lectius de les minories.

Segons el professor, en aquest marc, l’autogovern emergeix com un element fonamental, ja que el federalisme permet reconèixer diferents graus d’autonomia —simètrica o asimètrica— a les unitats polítiques, facilitant una millor adaptació als contextos i demandes de cada territori. Això connecta també amb el potencial del federalisme per afavorir la innovació en les polítiques públiques: la coexistència de diversos nivells de govern genera espais d’experimentació i d’aprenentatge mutu. Tanmateix, va subratllar que aquesta capacitat innovadora sovint es veu limitada per la qüestió del finançament, especialment quan les unitats federades no disposen de mitjans propis suficients.

Finalment, es va fer referència al federalisme com a instrument de contenció del poder. En la seva concepció clàssica, com als Estats Units, introdueix mecanismes de checks and balances per evitar l’abús de poder. Ara bé, el professor també va exposar el cas recent de la desfederalització del dret a l’avortament als EUA —on ha deixat de ser un dret constitucional per esdevenir una competència dels estats—, fet que mostra com aquests equilibris poden tenir un valor més teòric que pràctic, en funció del context polític.

Més enllà dels valors, Gaudreault-DesBiens va destacar tres principis estructurals que permeten identificar si una arquitectura institucional pot considerar-se federal. El primer és el de la igualtat entre les unitats federades, que no poden estar subordinades a un centre jeràrquic. Aquesta igualtat implica també la seva participació efectiva en els processos de presa de decisions comuns. El segon principi és el de l’autonomia, que exigeix espais reals de decisió protegits jurídicament. I el tercer, el de la solidaritat, que fa possible una cooperació efectiva i estable entre governs, tot preservant la diversitat.

En conclusió, el ponent va remarcar la importància de construir una cultura federal que vagi més enllà de les estructures institucionals. Va defensar la idea que el federalisme no només és una arquitectura jurídica, sinó també una manera de concebre la convivència política en societats diverses, segons la qual cap unitat hauria d’imposar la seva visió sobre les altres.

Si vols visualitzar la conferència complerta ho pots fer al nostre canal de youtube

El número 41 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-Government, publicat aquest mes de juny, incorpora una secció monogràfica que reflexiona sobre els reptes i les insuficiències del sistema de protecció civil en el marc de l’estat autonòmic. El punt de partida és la catàstrofe provocada per la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) del 29 d’octubre de 2024 al País Valencià, que va causar més de dues-centes víctimes mortals i va posar en evidència la fragilitat del sistema davant d’esdeveniments extrems.

Coordinada pel catedràtic de Dret Administratiu Josep Ochoa Monzó, la secció parteix de la constatació que el canvi climàtic està generant escenaris cada cop més freqüents d’inundacions, emergències i desastres naturals que desborden les previsions i la capacitat de resposta institucional. Davant d’aquest nou context, els autors reclamen una revisió profunda del marc normatiu, competencial i operatiu de la protecció civil a l’Estat.

Els articles que formen la secció analitzen des de perspectives diverses els factors que van contribuir a l’alta vulnerabilitat del territori valencià davant la DANA i proposen línies de reforma orientades a l’eficàcia, la coordinació i la resiliència. El mateix doctor Ochoa alerta de la necessitat d’un canvi de paradigma en la gestió d’emergències, amb una millor articulació entre les administracions i una planificació que anticipi els efectes del canvi climàtic. Per la seva banda, Jorge Olcina, expert en climatologia, aporta dades sobre l’increment d’episodis extrems i defensa una estratègia d’adaptació amb visió territorial i educació ciutadana.

L’anàlisi jurídica de la professora María Lidón Lara posa a prova l’eficàcia del Sistema Nacional de Protecció Civil arran de la DANA, identificant mancances en la coordinació i la declaració d’emergències d’interès nacional. El doctor Ricard Brotat centra l’atenció en el paper clau dels municipis i dels alcaldes en la primera resposta a les catàstrofes, i Miren Sarasíbar denuncia la insuficiència estructural de les polítiques de gestió d’inundacions i les deficiències en matèria d’informació i transparència envers la població.

Aquest número de la revista es completa amb tres aportacions a la secció general: una reflexió de Juan-Ramón Fallada sobre el dret d’autodeterminació com a principi fonamental del constitucionalisme; un estudi de Marcelo Guillén sobre les aliances partidistes a la Comunitat Valenciana; i una recerca de María Fernanda Herrera sobre els processos d’autogovern indígena a Bolívia.

Amb aquesta publicació, la REAF-JSG ofereix una contribució rellevant i oportuna al debat sobre la capacitat dels sistemes territorials per fer front a l’emergència climàtica i reforça el seu paper com a espai de referència per a l’anàlisi jurídica, institucional i política de l’autogovern en contextos complexos.

Pots consultar la revista completa aquí

L’Institut d’Estudis de l’Autogovern va organitzar el passat 17 de juny al Palau Centelles la jornada “Els darrers desenvolupaments sobre la legislació bàsica: bases desplaçables, bases millorables i condicions bàsiques”, amb la col·laboració de la Fundación Manuel Giménez Abad.

El director de l’Institut, Xavier Arbós Marín, catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, va obrir la sessió recordant la centralitat del concepte de legislació bàsica en l’organització territorial del poder, tot destacant que “l’abast de la legislació bàsica continua delimitant l’àmbit de l’autogovern, encara que ho faci de manera poc clara i no sempre il·luminat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional”.

Al llarg de la jornada, diverses veus expertes van analitzar com el concepte de base ha anat evolucionant en la pràctica jurídica i política, sovint de manera poc sistemàtica, amb efectes clars sobre la capacitat d’autogovern de les comunitats autònomes.

El professor Eduard Roig Molés, conseller del Consell de Garanties Estatutàries, va situar la legislació bàsica com una tècnica fonamental per entendre la dinàmica del sistema autonòmic, si bé va destacar que avui el seu significat no pot separar-se de l’acció política i del finançament públic, aspectes que determinen la capacitat real d’actuació de les autonomies. Tot recordant la seva funció clàssica de mínim comú normatiu, Roig va exposar que les bases estatals han evolucionat cap a un concepte polític de bases i que aquestes actualment han incorporat noves funcions com la de permetre el desplegament de polítiques estatals en àmbits nous o la d’orientar l’acció autonòmica més que a limitar-la, especialment quan van acompanyades de recursos i instruments de política pública.

El professor Francisco Velasco Caballero, catedràtic de Dret Administratiu de la Universidad Autónoma de Madrid, va descriure el fenomen de les bases asimètriques, utilitzat pel legislador estatal en diverses normes vigents, que consisteix en la possibilitat que les bases tinguin un contingut variable en funció del seu àmbit territorial en matèries com l’habitatge, els horaris comercials o la paritat. Va destacar els mecanismes de desplaçament normatiu —tant en sentit descendent com ascendent— i va defensar que el marge que ocupa l’Estat en aquest camp és una decisió política. Va cloure amb una idea provocadora: «Bàsic és el mínim denominador comú… però gairebé mai no ho és.»

El professor Tomás de la Quadra-Salcedo Janini, catedràtic de Dret Constitucional de la Universidad Autónoma de Madrid, va presentar el concepte de bases millorables com una oportunitat per repensar el model. Va emmarcar aquesta qüestió en la tensió entre pluralisme polític i unitat de normes, tot defensant que els interessos autonòmics i generals no són necessàriament incompatibles. Segons la seva visió, l’àmbit social és l’espai privilegiat per fer evolucionar la legislació bàsica cap a una construcció compartida i flexible, en la qual correspondria a l’Estat la fixació de la legislació bàsica de caràcter social i, a les comunitats autònomes, l’establiment de millores de les bases estatals.

El professor Xabier Arzoz Santisteban, catedràtic de Dret Administratiu de la UNED, va centrar la seva intervenció en el debat doctrinal a l’entorn de l’article 149.1.1 CE, i va formular una pregunta clau: “¿Son las condiciones básicas y las bases dos títulos competenciales distintos o solamente uno?”. Mitjançant l’anàlisi de les sentències 61/1997 i 79/2024, va mostrar com la jurisprudència més recent ha anat afavorint una interpretació que converteix aquest article en un títol central per a l’Estat per ocupar espais competencials autonòmics com succeeix, per exemple, en l’àmbit de les polítiques socials de competència autonòmica.

La professora Alba Nogueira López, catedràtica de Dret Administratiu de la Universidade de Santiago de Compostela, va abordar les implicacions del Dret de la Unió Europea sobre el sistema de competències intern. Va explicar com la transposició del dret europeu es fa, en la pràctica, gairebé exclusivament des de l’Estat, tot invocant títols competencials bàsics de forma genèrica. Va advertir que la tendència creixent a harmonitzar procediments i fins des de la UE redueix progressivament l’espai autonòmic, i que el Tribunal Constitucional contribueix a aquesta dinàmica mantenint una interpretació extensiva del concepte de base.

El professor Antonio Arroyo Gil, lletrat del Tribunal Constitucional, va analitzar la figura de la legislació divergent en el model federal alemany, introduïda amb la reforma constitucional de 2006. Aquesta tècnica permet als Länder regular diferentment que la Federació en determinades matèries (acotades per la Constitució), mitjançant un sistema de prevalença de la norma posterior sobre l’anterior, sigui quina sigui l’administració que l’hagi dictat. La reforma, que introdueix una doble competència sobre una mateixa matèria, ha estat interpretada per Arroyo com una desviació del model federal clàssic, basat en l’exclusivitat competencial. Segons la seva visió crítica, aquest sistema dilueix la responsabilitat política i jurídica entre nivells de govern i pot generar inseguretat sobre qui ha de respondre per les polítiques públiques. Tot i la seva justificació política, considera que aquesta figura no és un exemple modèlic i que hauria de ser repensada des d’una perspectiva sistemàtica.

Maria Àngels Arroniz Morera de la Vall, lletrada cap dels Serveis Jurídics del Consell de Garanties Estatutàries, va exposar com, en la pràctica, l’aplicació de la doctrina constitucional ha derivat en una progressiva centralització de competències executives per part de l’Estat a l’empara de títols competencials bàsics, sovint sense una justificació prou explícita sobre la seva necessitat. A través de l’anàlisi de diversos dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries, va mostrar com s’ha tendit a descartar opcions de cooperació o coordinació intergovernamental menys lesives per a l’autogovern. Aquesta dinàmica, va advertir, desdibuixa el sistema de distribució competencial i erosiona el marge executiu de les comunitats autònomes, sense que a curt termini es prevegi un canvi de tendència.

El professor Pedro Ibáñez Buil, lletrat del Tribunal Constitucional, va analitzar l’evolució recent de la regla de la prevalença de l’article 149.3 CE. Va explicar que el Tribunal Constitucional ha permès recentment la inaplicació de normes autonòmiques quan entren en conflicte amb normes bàsiques estatals posteriors, fins i tot sense declarar-les inconstitucionals, limitant la seva validesa a través del seu ús. Aquesta interpretació, que no sempre es justifica de manera transparent, s’ha aplicat només en qüestions d’inconstitucionalitat, i ha provocat debat dins del propi tribunal.

La jornada es va cloure amb una intervenció de Mercè Corretja, responsable d’Informes i Assessorament de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que va sintetitzar el debat destacant el desdibuixament progressiu dels criteris jurídics sobre les bases. Va alertar sobre la necessitat de repensar aquest concepte des del dret, i es va preguntar si les competències autonòmiques corren el risc de convertir-se en una entelèquia. Va concloure que la matèria mereix una reflexió profunda i potser un futur seminari.

Si vols visualitzar la jornada complerta ho pots fer al nostre canal de youtube