El PaperClip, la nova col·lecció de publicacions de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que recupera la tradició de l’antic Clip, que va sortir entre el 1999 i el 2007, arrenca amb un primer número dedicat a ‘Les inversions de l’Estat a Catalunya. Quins són els millors mecanismes per a garantir-les?’, estudi elaborat per Gerard Martín i Alonso, cap de l’Àrea d’Assessorament sobre l’Organització Territorial del Poder, del mateix Institut, i professor associat de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

El text, d’acord amb la línia editorial de la col·lecció, aborda una qüestió de relleu notori a Catalunya, com són les inversions estatals en el seu territori. L’anàlisi del tema s’enquadra en la jurisprudència constitucional i ordinària, per passar a explorar possibles propostes de millora en relació amb el procés d’assignació i d’execució de les inversions del Govern central a Catalunya.

L’autor de l’estudi destaca, en aquest context, la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC), l’apartat 2 de la qual es referia a la constitució d’una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local, per fer el seguiment de la qüestió. En tot cas, el problema fonamental en relació amb la garantia de la inversió estatal a era el grau de vinculatorietat dels acords als quals es pogués arribar de les previsions que pugui establir-se.

En aquest sentit, d’acord amb la Sentència del Tribunal Constitucional 21/2010, de 28 de juny, es pot concloure que la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no tenia un caràcter vinculant per a l’Estat a l’hora de definir la seva política d’inversions, ni condicionava la capacitat de les Corts Generals per elaborar els pressupostos generals de l’Estat.

Amb relació al grau d’execució de les inversions ja previstes als pressupostos generals de l’Estat, l’autor proposa fórmules com el conveni o el consorci per establir de forma conjunta vies per garantir-ne l’eficàcia, atès que “no existeixen mecanismes eficaços per garantir un nivell d’execució elevat de les inversions de l’Estat a Catalunya, més enllà de les reclamacions de naturalesa política que puguin dur a terme les institucions catalanes i les reivindicacions plantejades per institucions de la societat civil”.

D’altra banda, Gerard Martin assenyala que “una segona fórmula per garantir un alt nivell d’execució de les inversions de l’Estat a Catalunya consistiria a associar conseqüències tangibles a la constatació d’un nivell d’execució insuficient d’aquelles inversions. La conseqüència associada a l’eventual incompliment inversor que semblaria més efectiva seria establir —a través de la llei de pressupostos generals de l’Estat— que les quantitats previstes per a les inversions estatals que no s’haguessin executat s’haurien de transferir a la Generalitat de Catalunya en un termini raonable —per exemple, tres mesos— des de la finalització de l’exercici pressupostari”.

Finalment, el treball també apunta la possibilitat que la Llei de Pressupostos encomani a la Comissió Generalitat-Estat la determinació del volum d’inversió per a l’exercici pressupostari següent. En definitiva, el primer volum de la col·lecció aborda una qüestió de gran actualitat i relleu, tot apuntant pistes per a una millora eventual de la situació de subinversió endèmica de l’Estat que pateix Catalunya.